Sí, la Lady Di catalana. Aquesta és només una de les moltes personalitats que s’atribueix, o que es voldria atribuir, la Diva, com diu que l’anomena familiarment l’autor Josep Maria Miró (Vic, Osona, 1977), que ha elaborat la dramatúrgia d’aquest espectacle off que els d’El Molino no s’haurien de deixar perdre i que, de fet, parteix de la idea original del mateix protagonista —arran d’una agressió homòfoba que el coreògraf Roberto G. Alonso va patir el 2023 al carrer i que, malgrat que es parli d’una proposta multidisciplinar que barreja el teatre, la música i la dansa —això últim, diu, per justificar la subvenció del gènere— és sobretot un relat que es mou entre la biografia i l’autoficció, el somni i la frustració, però sempre amb una mirada irònica, escèptica, reivindicativa, indignada quan cal i fruit de la maduresa d’una llarga trajectòria artística.

Roberto G. Alonso va estrenar aquest espectacle en un marc tan poc habitual com l’antiga presó Model de Barcelona i dins del Festival Grec del 2023. Després d’una reposició al Centre de les Arts Lliures Fundació Joan Brossa i d’una gira per diversos escenaris, la seva adaptació ara a l’Off La Villarroel canvia segurament la percepció que en puguin tenir els espectadors. Tinc la sensació que, posat a l’escenari convencional guanya en calidesa i és encara més proper als espectadors. La metàfora de l’escenari fred de la Model —trist símbol de la repressió de la Dictadura— ajudava a inserir la seva reivindicació del transformisme i el col·lectiu travesti en un marc que, durant molts anys, el va negar i el va perseguir.

Roberto G. Alonso desplega les seves habilitats escèniques, que ha tingut l’oportunitat de mostrar en espectacles teatrals propis com «Laberint streptease» o «Els homes i els dies», aquest dirigit per Xavier Albertí al TNC, amb el seu moviment, el gest, el transformisme i l’afirmació que ja anuncia en el títol: «Jo, travesti».

Sense que els espectadors potser se n’adonin, el seu discurs inclou referències a d’altres noms que hi ha hagut abans que ell com Pirondello, Carmen de Mairena, Ángel Pavlovski o Ocaña. Però també inclou noms que formen part de la nòmina teatral gens transformista ni gens travesti com la Vilarasau, l’Arquillué o la Rosa Renom (aquesta, per cert, present entre els espectadors) —de qui Roberto G. Alonso retreu irònicament al dramaturg Josep Maria Miró que aprofiti el seu espectacle «Jo, travesti» per promocionar el de «La majordoma», que l’actriu Rosa Renom estrena a la Heartbreak Hotel aquest hivern.

Referències com aquesta constaten que Roberto G. Alonso i Josep Maria Miró han revisat l’espectacle des de la seva estrena i hi han incorporat algunes guspires noves que el mantingui en el moment present, cosa que dóna una garantia de no caducitat a una proposta que progressa d’acord amb el temps.

El protagonista —hauria de dir segurament “la” protagonista perquè una de les característiques del discurs és que tot i tothom té gènere femení— compta amb la participació de l’intèrpret, compositor i músic Jordi Cornudella —clarinet i piano, entre altres atributs que deixo per als espectadors— i que acaba fent el paper de ficció del dramaturg —“la” Josep Maria Miró— protagonitzant alguns moments de diàleg amb “la” Roberto G. Alonso que entren en la gènesi de l’espectacle, en com neix i creix la proposta, en com un pressiona i exigeix i l’altre afluixa i cedeix.

Un estira i arronsa que es manté en el rerefons de tota la història que explica Roberto G. Alonso i que passa des de la seva joventut i adolescència, la seva pretesa afiliació tarragonina, la seva estada al centre d’estudis de la Laboral, les seves primeres escapades a les discoteques de Salou i les seves primeres tirades de canya als pretendents, de totes les ètnies i de tots els colors en una passió no només multicultural sinó multiracial.

A Roberto G. Alonso encara li queda espai i temps per recordar el pare de la criatura, Leopoldo Fregoli, o recordar Edmond de Bries o punxar Pasolini o parlar dels temps de la Criolla, l’Edén Concert, la Bodega Bohemia o la Cúpula Venus, sempre passant per la Rambla —la nostra Rambla, diu amb dret de propietat— i entrant sense complexos en “la” Josep Maria de Sagarra de «La Rambla de les Flors» i el record encara avui inconfusible de la gran Rosa Maria Sardà.

Pel camí no es deixa la Víctor Català —la travesti total, diu— ni cap de les seves obres clàssiques com «Solitud» o «La infanticida», fent un èmfasi especial d’elogi en «La germana Pau» —una mossegada sanguínia que em fa l’efecte que gran part de l’auditori no entén perquè potser desconeix que la Pau de la Víctor Català era, ni més que menys, que una monja, una monja amb hàbit que un dia no gaire llunyà va interpretar fins i tot Àngels Gonyalons.

Entre transformistes i travestis, hi cap també un popurri on no hi fa cap nosa unes notes del Virolai que Jordi Cornudella fusiona amb «Over the Rainbouw», l’himne del col·lectiu LGTBQI+, amb les mitenes de rigor i la gandalla al cap de les pubilles i els “pubillos”, si voleu. Varietat de vestuari, des del mantó de Manila a la cotilla o els vestits de lluentons o les sabates de punta de taló, a la Marylin, o el play back de Rita Pavone i el seu «Cuore». Color i il·luminació matisen un espectacle que té el seu moment àlgid en l’epíleg i en un final que parla de la vida que ha passat i de la mort que vindrà. Tot un testament de principis de tot un senyor, perdó, tota una senyora… travesti.