La renovada Sala Atrium ha recuperat Ramon, un espectacle que s’hi va estrenar el 2019. Es tracta d’un projecte de la dramaturga i directora Mar Monegal –Premi de la Crítica 2019 al millor text– i l’actor Francesc Ferrer, que fa una carismàtica i emotiva interpretació –per la qual va obtenir el Premi BBVA el 2021–. L’obra mostra en clau de comèdia les dificultats d’instal·lar-se definitivament a l’edat adulta i assumir responsabilitats.

La carta d’ajust que el personatge du estampada a la samarreta ens situa –com les cançons dels Hombres G– a la dècada dels vuitanta; remet, d’altra banda, a la idea d’impàs: cal esperar que es regularitzi l’emissió o recomenci la programació, i fer mentrestant les adaptacions que calgui. I és que al canal del Ramon hi ha interferències: tenia una vida prometedora –paper de protagonista a una obra del TNC, pis compartit amb la noia que estimava– i de sobte tot se’n va anar en orris. No per accident o fatalitat, sinó per la decisió, lliurement presa, de no fer un pas endavant en la seva relació de parella.

Aquesta és la cara A de l’obra: el Ramon, a punt de fer els quaranta anys, acaba de tornar a casa dels pares perquè s’ha separat de la seva companya, que volia tenir un fill. Ell, en canvi, està molt centrat en la seva intermitent, precària carrera d’actor i no es veu fent de pare. És una mica immadur, i alhora honest i conseqüent: té clar que no vol sacrificar la seva idea de llibertat ni passar per damunt de ningú, de manera que fa les seves renúncies. El fet de tornar a ser entre les quatre parets que el van veure créixer –l’espai escènic dissenyat per Anna Tantull recrea una habitació d’adolescent– el fa reconnectar amb anècdotes i fílies que, en gran part, encara el representen. Això agreuja la crisi, és clar, però ell ens l’explica amb lleugeresa, traient-li ferro i fent-nos empatitzar amb les seves petites misèries quotidianes.

Tot i sentir-se com un loser de manual, el personatge sap treure-li la punta –amb molt d’humor– a la circumstància en què es troba. Resulta còmica la seva espiral de fracassos encadenats, així com les estratègies que s’empesca per fingir que no van tan mal dades. També té molta gràcia com explica que el van anomenar Ramon per conjurar amb aquesta erra vibrant inicial –a manera d’encanteri o antídot– el defecte de parla del seu pare; la veritat és que la potència i èmfasi amb què pronuncia el seu propi nom tenen un pes específic en l’espectacle. D’altra banda, el fet que el seu aniversari sigui cada quatre anys –va néixer l’últim dia de febrer d’un any bixest– casa molt bé amb el seu peterpanisme.

A la segona part –la cara B–, després d’una intel·ligent i delicada transició que ens fa viatjar de la comèdia al drama, assistim a la presa de consciència i a la necessitat de reubicació del personatge, que traça una retrospectiva ràpida i informal de la seva vida, un rebobinat sense opció de refer la gravació. La memòria –que li faltarà a la mare– el relliga amb tot allò que l’ha fet ser qui és: l’extraescolar de natació, els suspensos a l’expedient de primària, les passejades en bici –encara avui: “pedala, Ramon, pedala”–, les vacances a Coma-ruga, el teatre amateur i el grup de música. Tot ho embolcalla el treball videogràfic de Toni Roura –amb dramatúrgia de Josep Galindo–, que tant inclou referents culturals que han marcat la família –ah, la dolce vita– com imatges metafòriques –la muntanya russa–. Les sèries de paraules repetides, projectades en diferents formats i mides, remeten a llistes mentals obsessives: els ingredients per a una recepta; els resultats d’una analítica; els components que falten o sobren, també en l’amor. Tot és qüestió de mesura.

Com el mateix actor ha explicat en aquesta entrevista de Rubén Nievas, Ramon és una obra feta des del sentiment. Això fa que arribi d’una manera directa, creant un corrent immediat de simpatia amb el públic, que té la sensació d’estar assistint a una intimitat molt genuïna i en procés de recompondre’s o reafirmar-se. Hi ha alguna cosa de procés inconclús –com la vida mateixa– en les accions que l’actor representa des del relat, entre l’escenificació i la reviviscència: cantusseja, toca uns acords –ell mateix signa la composició musical–, assaja un paper de teatre…  L’humor endreça i esmola les situacions; de vegades les simplifica, però alhora les fa més universals i emotives.

Aquest divertit autoretrat d’un perdedor –que no ho és tant– ens atrapa perquè fusiona en una mateixa interpretació l’etern adolescent i l’adult desorientat. Ferrer té el nen molt a mà, i aquesta facilitat per fer-lo emergir, amb tota la innocència i trapelleria, ens captiva. La seva interpretació fa vibrar tota la platea en una mateixa direcció, des dels riures contagiosos als ulls humitejats i una emoció continguda. El públic celebra que finalment el Ramon hagi sabut trobar, enmig de l’adversitat, un refugi i un sentit –en la música, en el teatre–, fent de l’humor la seva arma imprescindible.

Crítica publicada a Núvol el 19 de desembre de 2024