Terrible i preciosa evolució, a la vegada. Podria ser un monòleg intranscendent, de crisi dels 40, de discussió conjugal perquè, de sobte a la xicota se li ha despertat el seu rellotge biològic. De crisi constant de l’ofici de teatre que es vol passar desapercebut als restaurants però es necessita els aplaudiments a l’escenari. tota aquesta obsessió en el jo més egocèntric, barrejat amb la vergonyeta d’haver de tornar al pis amb els pares i de deixar-se seduir per la nostàlgia que penja en forma de cartells i quadres per les parets. Francesc Ferrer desenvolupa, fins llavors,una banda sonora prou intranscendent, que distreu i juga a riure’s de la poca fortuna i mà esquerra del personatge.

Evidentment, la convivència amb els pares no és la que més desitjaria aquest jove que tenia apunt la fama amb el paper protagònic d’una Sala Gran del TNC (per cert, que l’actor va fer riure prou amb Els Jocs Florals de Canprosa, en aquest escenari l’any passat, precisament). Però que, com tot, se li escola entre els dits, irremeiablement. I mentre sent com cuinen les croquetes, es discuteix perquè el comandament de la televisió és al congelador, es van veient uns buits divertits que esdevenen tràgics. El germà petit accepta la demanda de la mare de no voler preocupar els altres dos germans. fins que la tempesta esclata com un cotxe sense frens, carretera avall. Llavors, arriba el moment d’assumir la nova situació de Rita(per cert coincideix amb plantejament i molts altres punts amb aquesta obra de la Sala Beckett, Rita, de Marta Buchaca) En aquest cas, Mar monegal s’atreveix a incidir molt més endins. Fins al plor (tot i que contingut). Un preciós (i dolorós) homenatge a les persones que pateixen Alzheimer i, també, als seus curadors. .