El personatge del Ramon, protagonista i títol d’aquesta història de ressò autobiogràfic, que ja fa més de cinc anys es van treure de la màniga a quatre mans la dramaturga Mar Monegal i l’actor Francesc Ferrer, arrossega una motxilla difícil de descarregar: ser el petit de tres germans, haver estat una mica malcriat, arribar a la frontera dels quaranta, trencar amb la parella perquè ella vol ser mare i ell no vol tenir descendència, patir els alts i baixos de la professió teatral, ser una de les moltes víctimes de la precarietat laboral i no tenir accés a un habitatge digne i, en conseqüència, haver de tornar a casa i, per acabar-ho d’arrodonir, a la mateixa cambra on ell i els seus germans van passar els anys de fetitxisme per segons quines figures, amb els cartells mítics penjats a les parets i els utensilis d’adolescència com una bicicleta o una guitarra.

Dit així, els qui no hagin vist «Ramon» poden pensar que és una història tòpica que les sèries televisives o les pel·lícules de caire “indie” han servit sovint per encaterinar un public determinat. Però en el cas de «Ramon», de Mar Monegal (Barcelona 1980), la sinopsi no fa res més sinó enganyar afectuosament els espectadors perquè del presumpte tòpic se salta a la sensibilitat, de l’aparent comèdia se salta al dramatisme que esclata com un meteorit en qualsevol família quan els visita, com diu l’actriu Carme Elias, el senyor Alzheimer.

Tant l’autora Mar Monegal com l’actor Francesc Ferrer transiten per aquesta maroma tan delicada que va del somriure a la pessigada i aconsegueixen que els espectadors facin també aquest pas com si transitessin igualment de puntetes per la corda fluixa dels sentiments.

Ramon és, com deia, el germà petit, i la mare, a qui l’ha visitat el senyor Alzheimer —és imperdible el moment de la pèrdua de memòria sobre com fer unes senzilles croquetes—, no vol que la malaltia preocupi els altres dos germans.

El Ramon, de gairebé quaranta anys, es troba de cop i volta dins la closca de l’adolescència i la nostàlgia de la infantesa. La guitarra, la bicicleta, el casset… tot un món que torna quan ja havia estat, si no oblidat, sí que deixat en un simbòlic bagul de records.

L’actor Francesc Ferrer desgrana un relat que no cau en cap moment en la candidesa, que obre escletxes intel·ligents, amb un text on tot sembla que encaixi a la perfecció amb el complement de la projecció audiovisual. I ho acompanya amb una interpretació i un “remake” musical que recula cap a les últimes dècades del segle XX i que tampoc en cap moment pesa com una llosa sinó que eixampla la mirada més enllà del que s’hi diu. A «Ramon» tot flueix amb naturalitat, amablement, fins a l’esgarrinxada final. (…)