Prèvia sobre Olivier Dubois i Ballet du Nord

El Ballet du Nord presenta Auguri, creació per a 22
ballarins d’Olivier Dubois, el seu carismàtic director. Al focus, la recerca de
la humanitat.

Tot a la carrera
professional d’Olivier Dubois (Colmar, França, 1972) està marcada per
l’excepcionalitat. El seu inici com a ballarí als 23 anys no li va impedir
arribar a convertir-se en intèrpret  per a
alguns del grans noms de l’escena contemporània: Jan Fabre, Sasha Waltz,
Angelin Preljocac o el Cirque du Soleil van comptar amb Dubois entre les seves
files. També ho va fer la mega star
Céline Dion pel seu show a Las Vegas en un llunyà 2003.

Un físic
especial, definit per alguns de guerrer i per altres directament de gros, va
fer que les seves interpretacions tinguessin una nova i desconeguda força escènica
la qual cosa el va propulsar en una carrera ampliada després com a coreògraf,
director i creador  dins de projectes
artístics més enllà de la dansa.

Escollit el 2011
per la revista Dance Europe com un dels 25 millors ballarins del món, Dubois
sembla tan enigmàtic com sorprenent i divertit, una barreja de passió, inquietud
vital i dinamisme que el va portar a l’inici del 2014 a la direcció, -després
de la sortida de Carolyn Carson-, del Ballet du Nord, formació del Centre Choréographique
National Roubaix Pas-de-Calais, càrrec al qual romandrà fins l’últim dia
d’aquest 2017 en la que ha estat una direcció prolífica però també polèmica per
desavinences pressupostàries i organitzatives amb els responsables.

Un faune especial

El seu primer solo és
de l’any 1999, Under Cover, però
seria Pour tout l’or du monde, un
encàrrec del Festival d’Avinyó, la peça que definitivament el situaria al centre
de totes les mirades pel seu acurat i atrevit ús d’un cos atípic però versàtil,
ple de qualitats. Amb l’ajuda d’una barra de pole dance i un fi sentit de l’humor  va diseccionar el mercantilisme del cos i els
perseverants codis de la dansa.

Premiada pel Sindicat
de la Crítica, la peça va obrir a Dubois nombroses portes a creacions pròpies o
alienes. Una d’aquestes, Faune(s), 2008,
al voltant de L’apres midi d’un faune
de Nijinsky, va reforçar el reconeixement de “la nova estrella de la dansa a
França” segons Le Monde. Com ell mateix contava temps després en una
entrevista: Quan vaig decidir ballar em preguntaven
“però, tu t’has vist?”. Sempre
m’havien vist com un monstre; quan vaig ballar L’apres midi d’un faune va ser
un escàndol, van dir, “és un porc, un porc que balla”. La gent pagava les
entrades per venir a veure Olivier Dubois, el gros que balla, virtuós, que mou
el cap, que cau, que fa riure”.

Aquest gran agitador
de l’escena contemporània, que arribava suposadament  tard al món de la dansa, però conscient que cap
cos té límits, va treballar enèrgicament totes les tècniques i estils amb
la  perseverança i disciplina de qui
acumula ànsies d’expressar-se amb el moviment. Tot i així en una entrevista
recent afirmava que encara no sap per què balla.

El 2007 funda la
companyia de dansa que porta el seu nom. Des 
d’aleshores ha encarat creacions tan dispars com ara Spectre, pels Ballets du Monte-Carlo, L’homme de l’Atlantique, un duet amb
música de Frank Sinatra o la coreografia de La
Perichole d’Offenbach per les òperes de Nantes, Lille i Limoges, a més de
desenvolupar la seva faceta pedagògica i estendre les relacions coreogràfiques
més enllà d’Europa amb col·laboracions constants amb El Caire o l’École des
Sables de Senegal.

Souls, obra per set ballarins
originaris de set països africans, és també un bon exemple de la inabastable
capacitat d’engegar projectes diferents. Darrerament ha publicat a Gallimard Tohu-Bohu, una col·laboració amb Michael
Archimbaud per la qual ha escrit sobre art, creació, la noció d’intèrpret i les
institucions culturals franceses actuals.

Un tríptic que ara acaba

Auguri, l’obra que veurem al Mercat
de les Flors, forma la darrera part d’una trilogia iniciada per Dubois el 2009,
Étude critique pour un trompe l’oeil. Mentre
que a Revolution feia ballar sense
parar a 12 dones al llarg de més de dues hores i mitja, el solo Rouge, del 2011, va ser l’aportació
masculina a aquesta recerca, continuada el 2012 amb Tragédie, gran èxit al festival d’Avigyó d’aquell any i peça vista
per més de un milió i mig d’espectadors arreu del món.

I, com és que Auguri
forma part d’una trilogia que sembla finalitzada amb Tragédie? Perquè la primera es mostra com la continuació de la
segona, conformant un díptic. Es pot visualitzar aquesta idea amb la darrera
imatge de Tragédie, 18 ballarins nus
corrent a l’escenari, carrera amb la qual s’inicia Auguri.

“Ser humà no vol dir tenir humanitat” ens comenta amb veu jovial i
enèrgica via telefònica només un dia després de sol·licitar una entrevista amb
ell. Aquest és el punt central d’Auguri juntament
amb la recerca de la felicitat, idea inicial de la trilogia. On és la felicitat
per Olivier Dubois? Jo no tinc la
resposta, ja faig la pregunta. Pot ser després de la vida. No està garatitzada però tenim l’obligació de
buscar-la. Pot ser per això, aquest “tsunami” escènic que és Auguri llança als ballarins a una cursa
sense fi, portant al límit els cossos per deixar-los, com al públic, sense alè.

Fisicalitat extrema, esprints
inacabables, girs continus, una mena de dansa hipnòtica per la qual se la
podria comparar amb els dervixos, els ballarins sufís que giran fins a l’èxtasi.
“És la cursa de l’home cap a l’absolut” diu el programa de mà. És vostè místic?
li preguntem, i després de riure contesta: No
ho sé, potser hi ha alguna cosa més…

Auguri és una paraula italiana amb la
qual es desitja felicitat però també fa referència als auguris de les aus,
trajectòries que segons les espècies revelen el futur. Dubois posa en escena a
22 ballarins que també representen el vol dels ocells, lineals o bé en
ziga-zaga, de vegades xoquen, d’altres acceleren composant escenes plenes de
suggeriments, un paral·lelisme amb la trajectòria dels homes als qual observem
per poder llegir sobre aquesta humanitat de la que ens vol parlar.  “No
m’agraden les masses, jo crec en la individualitat, en l’associació de
singularitats que és la societat. I aquesta idea és central en la meva feina”.

Quina aportació pot
fer la dansa en la recerca de la felicitat?, li preguntem: “La creació és un acte polític perquè
estableix un diàleg amb el públic però l’art no és per fer periodisme sinó per
obrir els ulls i fer preguntes”, ens contesta.

Un ocell barceloní

Inés Hernández és una
de las ballarines de la peça. Nascuda a Barcelona, va marxar a França després
de finalitzar la seva formació a l’Institut del Teatre. Va arribar al Ballet du
Nord com a integrant de la companyia d’Olivier Dubois, amb qui havia treballat
a Revolution.

Ella ens parla de
l’exigència de Dubois en les seves peces “Treballa
molt la resistència física, és cert, però és la que fa tenir una presència
habitada. El pensament porta al moviment no es tracta del moure’s per moure’s,
per això m’interessa com vol dir les coses, cada moviment té un sentit. A més a
més té una gran capacitat per treballar amb grups nombrosos” comenta.

Auguri parla d’aquesta urgència de
trobar la felicitat allà on sigui. “A
Olivier Dubois l’interessa molt l’individu per a partir d’allà construir junts,
en grup. A escena soc un ocell, que recorre mars, sorolls…, i arriba a aquell
lloc imaginari. Inicio una migració però també estan els predadors…hi ha moltes
metàfores” afegeix.

Per Dubois velocitat,
resistència i lluita contra la gravetat són presents amb aquest ballarins, la
seva “troupe d’intèrprets pensants” que s’apropien d’Auguri, obra que és una invitació a mirar més enllà, a endinsar-se en el bosc negre amb les
nostres petites torxes.