Entrevista a Pep Ramis

Encara queda una mica de llum del dia. Pep Ramis s’atura ara
després d’una llarga jornada de feina. Avui no ha estat dia d’assajar o de treballar
amb altra gent. Més aviat ha estat
tot sol cuidant els arbres, l’hort i els animals que envolten i formen part
d’aquest projecte artístic i vital que és L’animal a l’esquena.

Ubicat a la finca de Mas Empolla a Celrà (Girona) al peu del
massís de Les Gavarres, L’animal es troba envoltat per 19 hectàrees de bosc i
conreu, escenari quotidià de la vida de Pep Ramis i María Muñoz, els creadors de
la companyia de dansa Mal Pelo i directors artístics de L’animal, i de tants altres que els acompanyen i
visiten al centre de creació des que va començar a funcionar el 2000 i que
tants fruits ha donat i continua donant al món artístic.

En aquest entorn natural és normal que es percebin molt més
els canvis que darrerament tots sentim al clima, aquests hiverns més suaus, la
falta de pluja. Sí, comenta el Pep,” aquí és evident perquè estàs en contacte
directe amb la natura. Ho veus i ho notes, i amb els pagesos ho parlem, està
canviant la cosa, no saps si és el canvi climàtic, però és una incertesa bastant
present…les plantes estan despistades, floreixen abans d’hora, no plou, hi ha
arbres que ja estan florits i no tocaria, hi ha aus a les quals els tocaria
migrar i no migren”.

L’animal està integrat per la masia principal, del segle
XVI, una nau estudi, un taller i un edifici annex per a oficines. A Mas Empolla es troba també la
llar del Pep i la Maria i la seva família. Tot restaurat a poc a poc, amb
l’ajuda de molta gent, amb molts esforços físics i econòmics, i amb la
complicitat de tota una comunitat creativa que ha trobat a L’animal un refugi
per treballar amb tranquil·litat, amb recursos i amb l’ambient familiar que
propicia el lloc. De fet, a disposició dels artistes no només estan les naus
sinó l’envejable entorn.

D’aquí a poc Mal Pelo es trasllada dues setmanes a Barcelona,
de l’11 al 21 de febrer, per mostrar al Mercat de les Flors, centre del qual és
companyia associada, quatre espectacles ben diferents. El cinquè hivern, un duet
entre Pep Ramis i Maria Muñoz; Istambul, un treball amb el qual els dos,
acompanyats de Federica Porello i Jordi Casanovas, ballen alguns dels temes
que el Jordi Savall i el seu grup Hespèrion XXI interpreten en directe; Bach, un
solo de Maria Muñoz que ara transmet a la ballarina Federica Porello i 7 lunas,
un duet entre la Maria Muñoz i Niño de Elche.

El Mercat de les Flors acull quatre espectacles en
deu dies, heu d’anar canviant de pell, com us plantegeu aquest programa tan
variat?

Sí, sona intens.
Són espectacles que ja s’han estrenat, per sort. El  més especial és la peça amb el Jordi Savall,
que serà molt instantània. Hem escoltat les músiques que ballarem, pero
assagem el dia abans i el següent actuem, és una proposta molt de trobar-se i
fer.

I per què quatre peces
diferents?

No és que es
tracti d’una retrospectiva sinó que reflecteix el lloc on som ara, amb col·laboracions
amb molta gent diferent. El cinquè hivern es un duet, el lloc on la Maria i jo
intentem trobar les línies de treball que després passarem, potser, a un
treball de grup,…però és un duet molt Mal Pelo, de nosaltres dos. I al costat
estan les altres peces que són col·laboracions, amb Niño de Elche, el  Jordi Savall, i el traspàs de Bach a la
Federica Porello.

Compartir
processos amb altres creadors ens agrada molt. Ho hem fet darrerament amb el
Baro d’Evel a Bèsties, treballant la direcció des de fora; hem col·laborat amb
gent d’aquí i d’allà i per l’edat i l’experiència que tenim pensem que és un
bon moment per disseminar el molt o poc que podem saber i compartir.

L’evocació
mediterrània d’Istambul mostra el vostre interès per aquesta part del món?

Fa anys que tenim molta connexió amb tota la conca sud del
Mediterrani. Sempre ens ha interessat la música d’aquella zona que és molt
ampla i rica, l’antiga sobretot. Si la recuperes, és meravellós i
pots veure la influència que ha tingut sobre la música europea. En el cas del Savall, quan ens varem trobar va
proposar fer un treball sobre la música de tota la zona de l’antic Imperi Otomà
(Armènia, Turquia, Grècia). Son músiques
de vegades més cultes i altres més populars. Varem decidir unes peces
entre tots, nosaltres treballem per separat i el dia anterior compondrem alguna
cosa. Esta proposat com un concert, hi ha peces en las que ballarem i altres
que simplement es tocaran,.. ara si ara no, d’una manera senzilla. L’espai és
més implantació Mal Pelo, algunes projeccions i algun element en escena.

Com ha estat el
treball de traspassar Bach a una altra ballarina?

La idea va ser del Cesc Casadesús, i la Maria en principi va
dir que no, perquè és un treball molt personal, fet a la seva mida. Però després
va dir “pot ser sí que és una bona idea”, perquè amb la Federica sí que veiem la possibilitat molt clara que ho
agafés i ho fes seu. Havíem treballat amb ella a l’últim espectacle de grup i
ens havia agradat molt. Estem  contents,
és molt emocionant veure un solo de la Maria en un altra persona, una ballarina
que s’ho ha anat fent seu de mica en mica, i reconeixes la peça tot i que està la seva manera de ser i de ballar.

7 lunas sembla una
proposta ben especial també

És la trobada entre la María amb Niño de Elche, que neix d’una
proposta del  Juan Carlos Lérida per
l’edició del cicle Flamenco Empírico de fa dos anys. Va ser una trobada de dos
dies en els quals es varen entendre molt bé, varen treballar improvisació estructurada.
Després, de mica en mica la peça s’ha anat allargant i aquesta tardor la varen
treballar una mica més i ara dura 50 minuts. Aquesta peça és més fresca, més
divertida, més boja.

Tornant a El cinquè
hivern, de quina necessitat comunicativa, expressiva sorgeix?

Tots dos
teníem ganes de veure què ens passava amb uns cossos que tenen cinquanta anys,
de quina manera podíem acostar-nos al que nosaltres considerem les essències del
nostre moviment ara, que tenim cossos no tan explosius ni tan atlètics, però contenen
altres coses, més experiència, són més precisos a l’hora de fer segons quines
coses. Es tractava d’investigar els dos a nivell de moviment on estàvem.

L’ espai és
molt net, blanc, auster, només hi ha un mur amb un moviment endavant i endarrere.
Aquesta és la idea: dues persones estan en un lloc limitat del que no poden
sortir. És important el joc que ens
posem amb els  límits i on ens porta. No
podem sortir d’aquest espai, que és una evocació de l’hivern, un lloc desèrtic,
només estem nosaltres dos vestits de negre i l’hivern el que fa és marcar el
pas del temps.

Després ha estat important el procés de destil·lació de tot
el material amb la resta de col·laboradors. A nivell musical hem fet un treball
impressionant perquè teníem molt material i hem pogut crear una banda
sonora que és molt especifica, que ens acompanya molt i evoca moltíssims
paisatges. També ho hem fet a nivell de llum, escenogràfic, de moviment…, per
tal de fer una escriptura molt sòbria, austera i minimalista.

Us heu trobat durant
el procés de creació amb materials, o aspectes del vostre llenguatge que no
esperàveu que sorgirien?

Sempre trobes
colors diferents i sorpreses pel camí. Té moments amb un toc d’humor evident i
ho hem deixat córrer tranquil·lament, ha estat una sorpresa perquè no ho havíem
buscat en absolut.

I després el
que ens ha sorprés molt i hem gaudit és viure la relació amb la música. Sempre
hem treballat amb col·laboradors que ens han acompanyat durant el procés però
en aquesta ocasió ha estat molt especial i molt boja perquè hem tingut a Niño
de Elche, la veu de l’Alia Sellani,que és una cantant tunisiana tant de
cançó àrab com d’òpera clàssica, una bèstia fantàstica amb la veu; i després l’Israel
Galván va improvisar  i vàrem gravar una
mica dels seus peus. La Fanny Thollot ha fet 
la banda sonora, ha recollit tot aquest material,  ho ha centrat, ha fet la disposició sonora a
l’espai, de manera que el joc de la música en l’espectacle és molt important i
no ho esperàvem, ha sorgit així, i de fet el so és molt important a nivell
dramatúrgic perquè és molt evocador, crea moltes imatges.

¿Quin és el paper dels
textos d’Erri de Luca? contextualitzar, acompanyar, suggerir…?

Tot això que dius, contextualitzar a vegades, acompanyar,
crear paisatges, evocar moments íntims,… No són textos literaris en el sentit
que creen diàlegs o situacions teatrals específiques, és una veu que surt i
parla com si fossin els pensaments més aviat d’ella, de la dona. Creen una
altra capa i ajuden a què l’espectacle sigui més polièdric, tingui més volum.

Tota la gent amb la qual heu col·laborat
darrerament passa per L’animal?

Si, treballem
molt aquí. El Baro d’Evel ha vingut a L’animal, després nosaltres hem anat a França a
diferents centres de creació de circ. Amb Niño de Elche ho vàrem fer tot aquí;
l’Israel va passar un parell de dies amb nosaltres… Amb el Savall no, només hem aconseguit
treballar el dia abans de l’estrena per la seva agenda.

Aquí el que
tenim és un lloc de molta contaminació a nivell artístic, tenim el nostre
treball i després projectes associats com Los corderos, el Xavier Bobés que té
la seva habitació a la masia com lloc de treball permanent, la Núria Font que
té una relació continua a nivell de nous mitjans…, més totes les residències
que van passant cada any. És un aliment importantíssim per nosaltres, perquè és
una convivència quotidiana a l’entorn de la creació i ens alimenta molt.

El cinquè hivern és
una peça on reflexioneu sobre el pas del temps. Com es nota el pas del temps en
vosaltres i a L’animal?

Vas acceptant el
pas dels anys, que t‘indiquen que les coses segueixen canviant i mai no s’aturen.
És així i cal gaudir-ho així. L’animal està vivint un moment de reducció
perquè hi ha menys diners, som menys gent treballant, però intentem mantenir
l’ànima del projecte, les essències del que ens ha mogut a crear un lloc així i
ens adaptarem a les condicions físiques del que podrem o no podrem fer
nosaltres. Segueix sent un projecte molt viu, de futur perquè amb el temps
deixarem de ballar però L’animal pot seguir perfectament, podem seguir
organitzant coses i provocant trobades de creadors, estimular. Sí que notem que
tota la energia que hem posat des de l’any 2000 ha donat molt de fruit, és un
procés que hem viscut de maneres diferents perquè ha passat molta gent. Ara
estem en un moment d’espera. Després d’aquest temporal de crisis, com sortiran
les coses? Per a nosaltres és un lloc d’esperança, també perquè es un projecte
de vida, vivim aquí, ho hem fet tot amb molt d’esforç i és un projecte que ens estimem molt i el defensarem sempre al màxim.