De pressa i amb pauses

Hi ha un moment en què, un cop armat l’armari, cal afinar les motllures, reforçar els visos. També succeeix en un muntatge teatral. Aquesta visita a la companyia Arcàdia, quan fa poc que s’està comprovant les dimensions exactes a l’escenari de la Flyhard, coincideix en un dels dies de ribot. De controlar pauses i mirades. De donar major èmfasi al “real” en “…alguna cosa real” i en canvi deixar més plana la cita que parla “…del tòpic de la vida”. A escena, es fa molt sonor i evident, però és molt més complicat traspassar-ho a paper. Intentem-ho:
-”Quan dius que el pare l’observa, no miris cap a dalt, si no cap abaix. Perquè has donat la imatge que el fill petit està al seu costat i ha de girar molt el coll per veure la cara del pare. Aquest, doncs, haurà de baixar bé el cap”, comenta l’autor i director Llàtzer Garcia.

I com és allò de “real”? Molt senzill, agafa aire, “dóna’t un temps perquè quedi ben remarcat que demanes una “cosa real”. Cal imaginar-se al pare mort, al davant. Ja mai més transitarà. La Ruth (Laura López) s’ha d’adonar en aquell moment que a ningú li importa gaire la mort del pare. Que no es respecta el silenci per convocar al record. Que fastigueja comprovar com tothom, fins i tot, un mateix, només sap parlar en primera persona del singular. Necessita explotar i parla a la mateixa velocitat que els pensaments s’amunteguen al cervell. S’adona que, en realitat, l’únic sincer és Jacob (Guillem Motos), aquell que l’Abel i la mare i la família per part materna, increpen. Quasi tant important a la manera de dir de Ruth aquesta vivència expressionista, és com el germà petit i la misteriosa Alba (Marta Aran) l’escolten, com si fos el primer cop que veuen l’explosió d’una atleta que es veu desprovista dels seus trofeigs (la clau es trobarà en les escenes anteriors). Ells han de seguir connectats.

Escriure com es transforma i es fixa, en qüestió de segons, el canvi de to, de gest, de mirada és una feina impossible. Sobta comprovar la plasticitat que, com un ballarí en té prou amb dibuixar un jeroglífic amb els braços per repetir-lo instantàniament amb els peus, els actors van i tornen amb un text, com qui pitja del botó “pantalla anterior” per tornar a matisar cada nota des de direcció, provar cada idea des de l’ajudantia de direcció. “Alguna cosa real” sona molt diferent a “alguna cosa… rrreal”. Però imprimir-ho en paper és feina titànica. És com explicar un acudit de mim en un disc de vinil, com ho intentava un dels personatges de The Muppet Show. Quan Kermit li advertia que en el disc no es veien les cabrioles del barret sobre del seu cap ell deia, incrèdul “però no se sent com bellugo les orelles?”…

La música de The New Raemon ja respira entre escenes. Al final, en els blancs de la cançó, es disparen les rèpliques. I mentre sona el vers, els personatges de l’escena respiren, preparen l’actitud, digereixen la resposta. Mentre, es va coent la il·luminació, atenuant l’espai sonor, reduint el gest. Com no és comèdia, cal absorbir l’expressivitat, utilitzar-la amb comptagotes, per garantir intensitat. Es pot anar de pressa però no es poden perdre les pauses. Aquest és el trofeig preuat, ara.