D’una experiència amorosa frustrant i personal, el fill d’Alexandre Dumas —una etiqueta inseparable de la marca universal del pare— va trencar barreres a mitjan segle XIX esquitxant contra la seva pròpia societat un realisme que, ben mirat, cent cinquanta anys després encara cueja.

De ‘La Dama de les Camèlies’ s’han fet diverses versions cinematogràfiques —una de clàssica és la de Greta Garbo, el 1936, dirigida per George Cukor— i teatralment aquí es qualifica com a històrica la que va protagonitzar Margarida Xirgu, al Teatre Principal el 1911, a banda d’una incursió menys coneguda, el 1929, de l’actriu Maria Vila al Teatre Romea. I poca cosa més, des d’aleshores ençà, excepció feta, esclar, de l’òpera ‘La Traviata’, de Giuseppe Verdi, basada en el mite de les camèlies.

A cal Bonnín, doncs, aquesta vegada han llençat la casa per la finestra, en el bon sentit de l’expressió teatral. Prop d’una dotzena d’intèrprets en els temps que corren és un luxe. Per això cal dir-ho així, “a cal Bonnín”, perquè la dramatúrgia que recupera i retalla l’origen de la nouvelle del fill Dumas és de Sabine Dufrenoy, la direcció i la concepció escènica és de Hermann Bonnín i el protagonisme absolut és de l’actriu Nausicaa Bonnín. Un triangle familiar del teatre de l’excel·lència que en aquesta aposta, que té aires de teatre públic, llueix a La Seca amb el màxim esplendor. (…)