En Llàtzer Garcia és un creador inquiet, molt, de fet quan hi parles no para de moure’s. Probablement aquest cuc interior que el sacseja és el que fa que a cada muntatge que imagina amb la companyia Arcàdia tingui ganes de tirar-se a piscines noves. A Arcàdia van néixer fent comèdies però al cap d’unes quantes van passar-se al drama i, ara, inventen un nou gènere. Amb “La pols” han hibridat (aquest concepte que està tan de moda) música i teatre sense fer un musical. I ho han fet amb un company de viatge immillorable: un altre inquiet de mena, en Ramon Rodríguez (Madee, The New Raemon, Convergència i Unió…). En Llàtzer va escriure un drama familiar per tres personatges i el Ramon el va completar amb les seves cançons, uns temes que ens expliquen detalls ocults de la família que coneixem en escena.

I és que “La Pols” va d’això, de nissagues i de secrets, d’emocions i de bloquejos. La història és el segon episodi d’una trilogia començada amb “La terra oblidada”, també a la Sala Flyhard, i engega amb la mort d’un pare i amb l’oblit d’un fill incapacitat per sentir. Guillem Motos, Laura López i Marta Aran donen vida a la família imaginada per Garcia. I el tòpic de “donar vida” en aquest cas és més que adequat. Els tres aconsegueixen unes interpretacions plenes de matisos i detalls que caminen sense tremolar entre la comèdia i el drama, entre el xiuxiueig i el crit.

En Llàtzer Garcia diu que “La pols” és lluminosa i optimista (més que “La terra oblidada”) i no li negarem que et fa riure però en escena hi predomina una tristesa profunda. Una tristesa però, que no és per la mort del pare, sinó per una pregunta que encara fa més mal: “Per què ja no sabem/podem sentir?”.