Amb més o menys intensitat –aquesta temporada
sembla ser-li propícia– el nom de Juan Mayorga sol ser present en la cartellera
teatral barcelonina. Actualment, tot i que ara ja per pocs dies, el trobarem al
Teatre Lliure, on es representa la seva versió –feta conjuntament amb el
director Miguel del Arco– d’Un enemic del
poble.

Cristina Genebat l’ha traduïda al català amb
el seu estil àgil i col·loquial sense manies que, braç a braç amb el vestuari i
l’escenografia –estèticament discutible, però simbòlicament efectiva–
contribueixen a actualitzar-la encertadament, de manera que les petites
transgressions potencien el paral·lelisme entre la faula original i la realitat
d’avui dia que estableix el muntatge.

Dramatúrgies i adaptacions a banda –sobretot l’estranya
incorporació de diferents números musicals interpretats en directe que s’hi van
intercalant–, sembla clar que la vigència d’aquesta obra escrita el 1882 és,
malauradament, ben evident. Henrik Ibsen hi denunciava l’abús de poder de les
classes dirigents, la manca d’escrúpols, l’ambició desmesurada… i en especial
l’estupidesa, la gran estupidesa humana, sobre la qual, curiosament, des d’un
altre espai i amb un registre totalment diferent, Ferran Rañé, ens en fa una
peculiar conferència.

Mayorga i del Arco redirigeixen els seus
dards, n’accentuen la crítica i fan més viu el sentiment d’impotència dels qui,
com el doctor Stockmann, gosen anar contra els interessos dels poderosos. Per
això, potser també una de les escenes més reeixides sigui la de l’assemblea, en
què els intèrprets, barrejats entre el públic, escenifiquen d’una manera vibrant
la capacitat de manipular i ser manipulat.

Pere Arquillué es posa a la pell del doctor
Thomas Stockmann, el director mèdic d’un balneari que vol fer públic el seu terrible
descobriment; un fet que el posa en contra de tothom, especialment del seu
germà, el batlle, que Roger Casamajor interpreta magistralment.