Des del principi veiem que el drama de Txèkhov
ens proporcionarà, si més no, divertiment. Tendresa, pena, incomprensió, pietat
però, també, diversió. L’humor esdevé l’eina per transmetre valors tan nobles i
tan tristos com la degradació de la vida, la mentida, la manca d’il·lusions… La
posada en escena podria sorprendre. Però és una aposta ferma de Les Antonietes,
que comença a ser una companyia prou coneguda com per sobtar-se de veure un
espai (l’Espai Lliure) amagat sota plàstics, metàfora (podria ser) de
l’immobilisme, de l’avorriment, de la casa d’una família perduda (amagada) en
la mediocritat. Com si res. De sota aquests llençols de plàstic aniran sorgint
els personatges, els habitants o convidats de la casa de l’oncle Vània
disposats a despullar-se de les seves intimitats, de les seves pors, de les
seves (poques) il·lusions davant (millor dit, al voltant) del públic.

El drama és un clàssic escrit fa més de cent
anys però (i per això diem que és un clàssic) manté tota la seva vigència. El
vodka ho empapa tot: personatges, somnis, el terra de l’escenari… És un
protagonista més d’un drama txekhovià narrat en texans, telèfons mòbils i alta
fidelitat a tota pastilla sense perdre els valors originals ni pervertir la
intenció de l’autor. Un Vània fidel. Les sortides de l’escena, la complicitat
requerida als espectadors, el desdoblament del personatge de Teleguin i del
professor (tots dos interpretats per Arnau Puig), amb els guiños que això provoca, són marca de la casa i ajuden a humanitzar
el drama juntament amb el text, sàviament adaptat per Oriol Tarrasón, i els
personatges, perdedors tots, cadascú a la seva manera.