Després de la desil.lusió que va causar Puzzle, l’últim muntatge que s’ha vist a
Barcelona de Sidi Larbi Cherkaoui,  exhibit
al Grec  d’aquest any,  he de confessar que anava una mica en
reticència a veure 4D, un espectacle format
per quatre duos.

Valoració: 4D és
una petita gran joia que recull el bo i millor del coreògraf
belga-marroquí,  és un regal d’alt
nivell  que amalgama inspiracions i
preferències d’un creador que, malgrat trobar-se al cim de la fama i popularitat, no s’adorm
en els llorers.

Les peces, que van des de l’any 2008 fins al 2011, permeten
visionar l’evolució d’un llenguatge coreogràfic 
que ja compta amb un segell propi i un denominador comú, creat a partir
de: la barreja de cultures, una gran espiritualitat, un gest corporal on la
tècnica desapareix per donar pas a un moviment orgànic i fluid, i la
interpretació a càrrec d’uns ballarins d’altíssim nivell.

En el context dels quatre duos, i de Valtari, l’excel.lent videoclip que es va projectar a mitja funció, també hi
ha un denominador comú: l’amor. Sentiment que Charkaoui investiga des de
diferents angles de les relacions humanes.

Matter fa referència a la quotidianitat dels gestos i
objectes que ens envolten, sense que aquests apareguin a escena. Nemo
Levy
Oeghoede
i Daisy
Phillips
protagonitzen un discurs imaginatiu, tant desbordant com minimal. Els seus
envejables cossos simulen rituals del dia a dia: calçar-se unes sabates de
talons d’agulla fins a sentir com cau l’aigua de la dutxa.

En un escenari nítid i lluminos
transcorre, Sin, una extensió de Babel, obra que va ser molt aplaudida a
Barcelona l’any 2011. Aquest duo que compta amb la col·laboració també
coreogràfica de Damien
Jalet
i de l’artista plàstic Antoy
Gormley,
ens trasllada a un món eteri i intim
en el qual la parella protagonista, Navala
Niku
Chaudhari
i Oliver Tida,
no es comuniquen tan sols a través d’un moviment voluptuós, sinó que també ho
fan a través d’unes pintades que amb un gruix pinzell tracen en els seus
cossos.
Pure
vessa desig i la desesperació d’una dóna davant la desaparició de la seva
parella. En contraposició a l’obra anterior, l’espai escènic és fosc, com també
ho és el cos del ballarí Guro
Nagelhus
Schia.
Dins tanta foscor destaca de forma colpidora el tors nu de la dona, Vebjorn
Sundby.
El moviment d’ambdós cossos es desdobla i es veu reflectit en un mirall que
oscil·la al sostre oferint una visió zenital de l’angoixa que pateix la
parella.
El Faun
de Cherkaoui
es va poder veure a Barcelona el novembre del 2009 en el TNC,
i si llavor ja vaig pensar que no era una de les millors obres del coreògraf,
després de veure-la a Temporada Alta, segueixo pensant el mateix, doncs la peça
no compta amb la innovació que ens té acostumats el coreògraf i això propicia
que la coreografia resulti una mica caduca, malgrat l’excel·lent interpretació
que torna a fer Daisy
Phillips,
aquest cop acompanyada
per James
O’Hara.