L’amarga jocositat de l’univers del director Claudio Tolcachir competeix amb ella mateixa en la recerca del model de família més disfuncional imaginable. Aquest sembla el repte d’El viento en un violín, peça estrenada al Temporada Alta en 2010 que ara torna al Romea amb motiu del Festival Grec.

Tots els que es van poder emocionar amb l’agredolça La omisión de la família Coleman reviuran la dosi justa d’aquell aspre humor, una rialla que gairebé ens fa sentir culpables quan ens enfronta a la misèria d’uns personatges desarrelats d’ells mateixos, en combat constant per trobar un lloc al món, com si dels millors herois dels films d’Aristarain es tractés.   

Daulte, Veronese, són alguns reconeguts mestres de Tolcachir que se’ns fan ben visibles a escena. A la companyia Timbre 4 hi ha essència, mètodes i  resultats del millor teatre argentí, eixe que ací a Catalunya hem tingut ocasió de tastar un bon grapat d’ocasions. Un treball de prop, de sentiment, gairebé despullat d’artificis, una intimitat que ens fa anhelar fins tot un altre tipus d’espai per a l’exhibició, tal volta alguna sala més semblant al recollit apartament privat on va començar la companyia.

Recomanable, en tot cas, com obra tot terreny, que tan bon punt ens parteix de riure com ens glaça l’alè. Només estarà uns pocs dies, així que millor que no ens ho expliquen, no tots els dies tenim l’oportunitat de constatar les raons a tant elogis recollits per les arts escèniques argentines.