Si Àngels Margarit, com revulsió a la crisi, ha
presentat un lluminós muntatge com ha estat Capricis,
Sol Picó ho fa des d’un univers fosc i llòbrec on els senyals d’auxili recauen,
especialment, en la figura de la
ballarina.

A Memòries d’una puça, ni la figura d’un toro, símbol d’un famós
conyac que presideix carreteres de l’Estat,
aguanta aquests temps convulsius i s’esmicola,
com més tard ho fa també la bastida que el subjecta.

Sorolls d’extraradi  es tutegen amb ràfegues d’aire i fum mentre llaunes
buides són llançades
per l’aire i ja
a terra giren d’un
costat a un altre sense trobar
un destí final. En
aquest món d’escombraries tot és confús, si bé hi ha un
signe de voler anar
cap a un univers millor: la música de El Mago de Oz dirigeix ​​els passos de tres sinistres personatges que deambulen entre les ombres.

Aquests personatges tenen nom propi: Sol Picó,
Carlos Fernández  i Valentí Rocamora, uns intèrprets de nivell que compten
amb la col.laboració escènica de l’actor Joan Manrique, un altre home fosc que els
dóna réplica amb accions també contundents.

Memòries
d’una puça,  és
una fugida cap endavant que ha fet Sol Picó enfront de la situació d’haver de
tancar, per motius econòmics, la seva companyia, i el muntatge deixa entreveure
moments de pànic i de desolació però
també una voluntad d’anar endavant, si bé aquest últim desig  triga massa a aparèixer a l’obra doncs ho fa a l’última
escena, després d’un contingut transgressor però que per excés, a moments,
arriba a resultar pla.

Aquesta última i poètica imatge sobresurt de l’espectacle, com també ho fa el solo que
interpreta Pico, en el qual la incombustible ballarina es mostra esplèndida traspuant
energia i sensualitat.