La Jaula de Las Locas
Teatre Tívoli, 18 de març de 2023
Color rosa. Plomes. Purpurina. Ritme. Música. Tot això, i més, és el que una es troba quan assisteix a un dels musicals amb més renom i duració de tots els temps. Més de vint anys dalt dels escenaris és el que porta La Jaula de las Locas donant voltes per tot el món.
Albin (Ivan Labanda) i Georges (José Luis Mosquera) són els propietaris d’un club nocturn a Saint Tropez, La Cage aux Folles. Dins un ambient liberal i força poc conservador, Jean Michel (Bittor Fernández), el fill d’en George, es presenta a casa amb una notícia que ho altera tot. Jean Michel es casa amb Anne (Lucía Madrigal Cuadra), la filla d’un diputat ultraconservador i defensor de la vida familiar tradicional. Aquesta és només la punta de l’iceberg entre les dues famílies; un cop es troben, esclata la festa i la diversió.
En aquesta nova i última temporada, per descans dels actors i actrius, s’ha decidit que a cada funció s’alternin els i les intèrprets, i actuï un elenc diferent. Ivan Labanda, immers en el personatge d’Albin i Zaza a la vegada, treu la seva millor versió, parlant tant vocalment com interpretativament. José Luis Mosquera sorprèn amb una sensibilitat molt dolça cap a la resta de companys i companyes. Bittor Fernández i Lucía Madrigal aconsegueixen crear l’ambient agredolç que s’espera des que la notícia ha estat anunciada. I ara si, el meu personatge preferit (sí, aquest és el punt on la crítica ha d’intentar no mullar-se, però l’ocasió ho requereix, i ho faré) és el majordom de la família, en Jacob, interpretat per Ricky Mata; si l’hagués de qualificar quantitativament, sense dubte, seria un 10 como la copa de un pino. Radiant, fresc, còmic, espatarrant…, i podria continuar així fins a final de pàgina. Òbviament, no puc no dedicar unes paraules a les pájaras (Joan Salas, Pablo López, Diana Girbau, Jordi García, Sergi Terns, Belsech González, Ana Micó i Dani Flor) d’aquesta nit; fantàstiques d’inici a fi, sense baixar el nivell d’exigència en cap moment, això sí que se’n diu deixar-s’hi la pell noies!
Tres hores sentint-me com una nena petita davant d’aquesta bestialitat de musical, us imagineu la meva cara quan descobreixo que la música és en directe? Tal com llegiu, l’orquestra és dalt l’escenari i la vas veient durant l’actuació.
És clar, que jo no sé com era el musical quan es va estrenar l’any 1999, ja que just acabava de néixer, però el que sí que us puc assegurar que, és de les millors performances que he vist mai. El vestuari i la posada en escena et transporten de ple a un cabaret de París atapeït de purpurina, plomes, balls i cançons que en tot moment t’animen a seguir el ritme amb les mans!
No vull acabar la crítica sense mencionar els valors que aquest musical vol transmetre en tot moment, com bé canten, “yo soy lo que soy. Es lo que hay. No oculto nada”. És increïble com un musical pot crear un espai tan segur durant tres hores, una meravella.
Surts del teatre amb aquella sensació d’adrenalina que et proporcionen els parcs d’atraccions; hi has estat tot el dia, però com més te’n donen més en vols, bé, ja m’enteneu.
Aina Zarapico
@ainazarapico @entreciutats
