La jaula de las locas

Primera crítica de la Melanie OrtegaLa jaula de las locasTeatre TívoliAvui dia sembla una mica complicat trobar musicals amb històries no estereotipades i trames que no expliquin el mateix. Justament això és el que ha aconseguit La Jaula de las Locas i aquest fet es veu reflectit en la producció de Nostromolive amb un èxit continuat durant cinc anys. El més captivant d’aquest musical és la seva història, que conté un rerefons social i una lluita a la llibertat que et posa la pell de gallina, tot i que aparegui disfressat amb increïbles coreografies, música en directe i cançons enganxoses.La cage aux folles, títol original de la comèdia musical, es va estrenar a Espanya l’any 2001; va resultar un fracàs rotund i va deixar de representar-se al cap de dos mesos. No obstant això, el 2018 va ressorgir amb la direcció d’Àngel Llàcer, de la mà de Manu Guix i Andreu Gallén com a directors musicals. Des del 2018 fins al 2023, l’obra ha sigut imparable, i ha estat representada a tot el país. Finalment, com a última parada de la seva gira, aquesta temporada 2023 ha tornat a Barcelona, al Teatre Tívoli. Dins de La Jaula de las Locas ens situem a un club nocturn anomenat La cage aux folles, a Saint Tropez, que el regenta una parella, Albin i Georges. El seu estil de vida es veu afectat quan el fill de Georges, Michael, vol casar-se amb una noia d’una família conservadora, tradicional i amb un estil molt diferent del d'ell. L’inici d’aquesta comèdia és precedit de balls i cançons que aparenten intranscendència, però seguidament d’això, t’endinsaràs per la seva màgia d’espectacle interactiu. Existeix una escolta activa per part dels actors que permet que l’obra estigui amb vida a cada moment, s’adapten al públic i segons l’ambient d’aquest, fan un tipus de bromes o unes altres. Es pot notar perquè els mateixos personatges es dirigeixen a l’espectador i creen acudits a partir de les respostes. Ivan Labanda (Alvin) llueix amb llum pròpia en aquesta improvisació amb tons picants i molta sornegueria psicalíptica. És impossible parar de riure i no passar-s'ho bé. Els membres de l’elenc comparteixen una complicitat i espontaneïtat entre ells. Tal com Ivan Labanda que protagonitza a Alvin, i Ricky Mata a la pell de Jacob. La seva química s’apreciaria més tard a Cantando bajo la lluvia, musical de la temporada passada estrenada també al Teatre Tívoli, on ells feien del duo dinàmic de millors amics. A La Jaula de las Locas donen moments d’improvisacions que no fan més que alegrar-te l'ànima. En últim lloc, s’ha d’esmentar també un tret característic del personatge de Jacob que és dir onomatopeies, moltes vegades aquestes són acompanyades per Alvin. En aquest instant només comences a sentir sons de lladrucs de gossos i t'adones que no té cap mena de sentit el que està passant però igualment rius.

La Jaula de Las LocasTeatre Tívoli, 18 de març de 2023Color rosa. Plomes. Purpurina. Ritme. Música. Tot això, i més, és el que una es troba quan assisteix a un dels musicals amb més renom i duració de tots els temps. Més de vint anys dalt dels escenaris és el que porta La Jaula de las Locas donant voltes per tot el món.Albin (Ivan Labanda) i Georges (José Luis Mosquera) són els propietaris d’un club nocturn a Saint Tropez, La Cage aux Folles. Dins un ambient liberal i força poc conservador, Jean Michel (Bittor Fernández), el fill d’en George, es presenta a casa amb una notícia que ho altera tot. Jean Michel es casa amb Anne (Lucía Madrigal Cuadra), la filla d’un diputat ultraconservador i defensor de la vida familiar tradicional. Aquesta és només la punta de l’iceberg entre les dues famílies; un cop es troben, esclata la festa i la diversió.En aquesta nova i última temporada, per descans dels actors i actrius, s’ha decidit que a cada funció s’alternin els i les intèrprets, i actuï un elenc diferent. Ivan Labanda, immers en el personatge d’Albin i Zaza a la vegada, treu la seva millor versió, parlant tant vocalment com interpretativament. José Luis Mosquera sorprèn amb una sensibilitat molt dolça cap a la resta de companys i companyes. Bittor Fernández i Lucía Madrigal aconsegueixen crear l’ambient agredolç que s’espera des que la notícia ha estat anunciada. I ara si, el meu personatge preferit (sí, aquest és el punt on la crítica ha d’intentar no mullar-se, però l’ocasió ho requereix, i ho faré) és el majordom de la família, en Jacob, interpretat per Ricky Mata; si l’hagués de qualificar quantitativament, sense dubte, seria un 10 como la copa de un pino. Radiant, fresc, còmic, espatarrant..., i podria continuar així fins a final de pàgina. Òbviament, no puc no dedicar unes paraules a les pájaras (Joan Salas, Pablo López, Diana Girbau, Jordi García, Sergi Terns, Belsech González, Ana Micó i Dani Flor) d’aquesta nit; fantàstiques d’inici a fi, sense baixar el nivell d’exigència en cap moment, això sí que se’n diu deixar-s’hi la pell noies!Tres hores sentint-me com una nena petita davant d’aquesta bestialitat de musical, us imagineu la meva cara quan descobreixo que la música és en directe? Tal com llegiu, l’orquestra és dalt l’escenari i la vas veient durant l’actuació.És clar, que jo no sé com era el musical quan es va estrenar l’any 1999, ja que just acabava de néixer, però el que sí que us puc assegurar que, és de les millors performances que he vist mai. El vestuari i la posada en escena et transporten de ple a un cabaret de París atapeït de purpurina, plomes, balls i cançons que en tot moment t’animen a seguir el ritme amb les mans!No vull acabar la crítica sense mencionar els valors que aquest musical vol transmetre en tot moment, com bé canten, “yo soy lo que soy. Es lo que hay. No oculto nada”. És increïble com un musical pot crear un espai tan segur durant tres hores, una meravella.Surts del teatre amb aquella sensació d’adrenalina que et proporcionen els parcs d’atraccions; hi has estat tot el dia, però com més te’n donen més en vols, bé, ja m’enteneu.Aina Zarapico@ainazarapico @entreciutats

La Jaula de las LocasTeatre Tívoli, 18 de febrer de 2023Després de cinc anys circulant pel país podria semblar-nos impossible que encara quedi gent per entrar a la Jaula. És dissabte de reestrena i doblete, i la veu en off de l’inconfusible Ivan Labanda ràpidament ens fa veure que estem equivocats: només aquest vespre ens hem reunit al Tívoli més d’un miler d’espectadors. A la Jaula de las Locas encara li queda corda per dies.Al volant d’aquesta versió musical de l’obra La Cage aux Folles (Jean Poiret, 1973) tenim l’incombustible equip format per Àngel Llàcer, Ivan Labanda i Manu Guix. Inspirats en l’adaptació musical de Jerry Herman i Harvey Fierstein, estrenada a Broadway el 1983 i banyada d’èxits i premis, ens proposen una versió en castellà musicalment molt fidel a l’original. Porten rodant amb ella per tot el territori espanyol des del 2018, on ja han robat el cor a milers i milers d’espectadors.La Cage aux Folles està regentada per una parella formada per Georges (Armando Pita) i Albin (Ivan Labanda, que alterna funcions amb Àngel Llàcer), propietari i diva del club nocturn, respectivament. La història comença quan el fill de Georges es vol casar amb una noia d’una família extremadament conservadora. Vol convidar-los a casa a sopar, però té por que no encaixin amb el seu estil de vida familiar. És per això que decideix intentar amagar qui realment son, donant lloc a un conflicte moral que s’anirà resolent al llarg dels dos actes que té el musical.Destaca en tot moment el paper d’Ivan Labanda, exquisit interpretativament i vocalment, brodant tots els complexíssims números musicals que la diva ZAZA va oferint al llarg de tota la funció. Parla amb el públic, el qual coneix molt bé, i s’adequa perfectament al seu registre, oferint escenes francament hilarants. A més, Labanda és un professional de la improvisació, la qual veiem que fa servir com a recurs en diferents situacions com quan, per exemple, es troba amb algun espectador/a que li replica les bromes, o quan s’oblida del text endut per l’emoció frenètica de l’escena que estan interpretant.El cert és que el tema del registre i del coneixement de l’audiència majoritària de la Jaula és per mi la clau de l’espectacle. És apte per tots els públics, sí, i de fet hi assisteix tota mena de públic. Però es respira una atmosfera cuidada fins a l’últim detall per abraçar i exaltar la comunitat LGBTIQ+. És la celebració del món de l’espectacle, de les reines, la purpurina i el brilli brilli. Una festa que, tot i no ser contemporània, convida i encaixa amb el col·lectiu i els clams socials actuals. La Jaula crea un ambient preciós de celebració, harmonia i alliberació. El públic cau rendit als peus de ZAZA des del minut zero, amb qui riuen, ploren, ballen i canten. La vida empieza hoy, ens recorden en tot moment, i viure-la així ens ve molt de gust.Maria Pujol Cortada@mariapuco_

La jaula de las locas Teatre Tívoli, 27 de setembre de 2018 Mentre al tot just estrenat espai Onyric es representa el musical íntim de Fun Home (podeu veure aquí la meva tuitcrítica) el gran Tívoli agafa també la temàtica LGTBIQ+ però per dur-ho a un àmbit totalment diferent. La Jaula de las locas és un musical que molts coneixeran perquè hi surt Àngel Llàcer, però és més que això. No es pot negar que gira entorn d’ell, de fet el típic número final del primer acte, normalment reservat per cantar amb força tota la companyia, aquí és un solo de l’esmentat; però la força dels ballarins s’ha de destacar. Al cap i a la fi aquest musical no deixa de ser una mena de “show off” de la música i el ball. El primer acte se serveix de números i més números on trobarem tot tipus de balls (majoritàriament interpretats per molts ballarins i poques ballarines tot i que no ho sembli a simple cop d’ull) i un número inimaginable de canvis de vestuari. Que la producció d’aquesta obra no hagi estat barata ens ho imaginem al veure una escenografia, il·luminació i vestuari que no s’està de res! Al costat de la dansa, la trama empetiteix. I quina és exactament la trama? Jean Michel (Roc Bernadí) està bojament enamorat d’Anne, però res és tan senzill. És el moment de presentar als respectius pares però el que els polítics conservadors i progenitors d’ella no saben és que els del Jean Michel són una mica... diferents. Ells són la Zaza (Àngel Llàcer) i el Georges (Ivan Labanda) que fan una parella interessant. Tot això no es tracta amb força fins al segon acte. Cal destacar el paper de Ricky Mata, el divertit majordom/donzella que manté al públic divertit i trenca així els moments que podrien ser més seriosos o dramàtics. Tampoc es pot negar el paper d’Ivan Labanda que agafa la seva faceta de mestre de cerimònies de Cabaret i l’hi afegeix un toc més paternalista i d’enamorat. Així doncs La jaula de las locas és una obra que val la pena veure més per la seva grandiloqüència i purpurina que no pas per la trama. Si voleu que us arribi al cor aneu a Onyric, si voleu que us faci moure el cul aneu al Tívoli i, sinó, sempre podeu anar als dos! Cèlia Ventura @soctastaolletes