Sala La Planeta, Temporada Alta, Girona
27 d’octubre de 2022
Vaig veure Lacrimosa en el context d’una setmana amb pics d’ansietat continuats i en vaig sortir amb la sensació d’haver estampat contra el terra tota la feina d’estabilitat emocional que estava fent a teràpia. Potser soc jo que tinc la pell molt fina, però si a mi, que dintre de tot considero que estic bé, em va deixar tan tocada, potser hi ha gent a qui remou cosetes de manera menys innòcua. Això segurament ni tan sols consideraria necessari mencionar-ho si l’obra no toqués la salut mental, però ho fa. I el discurs que s’ha format al seu voltant és que crea un espai per parlar del suïcidi, que ha sigut o segueix sent un tema tabú. I és clar que és important obrir aquest diàleg, i, sense fer-ne apologia, posar-lo sobre la taula per parlar-ne amb naturalitat. Però, com volem que sigui aquesta taula? Dura i amb els cantons afilats? O potser és millor si és rodona i de fusta?
La Bàrbara i en Francesc trien la primera. I des d’allà, asseguts amb tot de snacks i llibres salvavides al davant, es dediquen a llançar dards. El monòleg de la Bàrbara passa per una relació tòxica, somnis d’actriu frustrats, pressió estètica, capitalisme ferotge, ganes de morir. Després de la mitja part, el monòleg d’en Francesc es vertebra també al voltant de l’èxit laboral, problemes amorosos, capitalisme ferotge i ganes de morir (havent obert la finestreta expiatòria —«parlo des del meu privilegi d’home cis blanc»—, que ara sembla que et doni carta blanca per dir el que sigui perquè ja has avisat).
La proposta està molt reeixida en tant que creen una experiència colpidora per a l’espectador, que no pot deixar d’escoltar les realitats que li planten a la cara. Al quadern de bitàcola hi tinc apuntat: «déu meu senyor quines ganes de vomitar». Però perquè el discurs de l’obra és tan potent que es torna un malestar físic del que és impossible escapar, igual que la generació que es retrata a l’escenari topa una vegada i una altra amb l’atzucac que és el fracàs. Sort de l’interludi, durant el qual es reparteixen xips i llaminadures entre el públic. Es necessita aquesta dosi de sucre per encarar el segon round d’intensitat.
Una altra sensació que no em deixava en pau mentre veia l’obra era la d’estar llegint un post d’oversharing a Instagram (i bé que m’agrada, llegir-los) però sense la possibilitat de fer scroll i passar a una altra cosa. Tens Lacrimosa allà al davant i te la menges sencera fins que acabin les 2h d’espectacle, amb tot el que comporta.
Potser en un altre moment l’hagués gaudit més, com vaig gaudir de La mujer más fea del mundo, també de Mestanza. Però les llàgrimes d’aquella ocasió les vaig viure com una neteja del meu dolor propi a través del col·lectiu. Suposo que és cosa de sensibilitats i de gustos, però a mi no m’ha funcionat mai el cinisme com a arma. I que d’acord, la poesia segurament tampoc ens salvarà, però et colpeix alhora que et recull per la banda de la bellesa. Potser, si el que volem és crear un altre paradigma, és més interessant obrir llums i camins nous que criticar els que ja tenim. I si el que ens ve de gust és ensenyar els ullals, potser el que cal simplement és començar a posar avisos de contingut sensible a les sinopsis, tal i com fan als teatres de Londres, per exemple.
Per acabar, avui em ve de gust sumar-me a Pau Vallvé quan canta «ser sarcàstic és molt guai […] però a la llarga […] és molt més interessant construir i proposar». I repartir una mica més de sucre, ja em perdonareu.
Sasha Pradkhan
@vullplorar
