Lacrimosa

LacrimosaSala La Planeta, Temporada AltaEm preocupa que l'auge de l'autoficció als escenaris, en realitat signifiqui que no se sap parlar de res més que no sigui un mateix. Aquesta és la sensació que vaig tenir mirant Lacrimosa el passat novembre a la Sala Planeta. Era com mirar la pàgina oberta d’algú que exposa tota la seva vida a Instagram, que mires amb certa incomoditat pensant «perquè m’està explicant tot això?» o «què hi troba que hi sigui tan interessant, en el que comparteix?». I faig aquesta analogia perquè em va semblar una obra profundament milennial, que compleix tots els tòpics que es critiquen de la nostra generació: era autocomplaent i queixosa, i massa centrada en ella mateixa. Amb tot, tracta un tema molt necessari, i té alguna imatge textual realment potent (Em va encantar, per exemple, la selecció de «espatlles on he plorat» com a carta de presentació). Però la manera de narrar-lo, amb un monòleg desmenjat i amb excessius suports tecnològics (altre cop, característiques ben milennials) desllueix el text. I l’elecció d’haver fet autoficció per posar sobre un tema tan delicat com és el suïcidi juvenil sobre la taula, no em deixa de semblar desencertada. És això el que m’indigna i em sembla narcisista, perquè crec que els temes importants s’haurien de poder tractar més enllà de l’experiència pròpia.Les amigues amb qui vaig anar-hi van sortir molt més entusiasmades que jo amb l’obra, i ho van justificar al·legant que era perquè a mi la història no em tocava de tan a prop. Però no és el teatre una forma d’empatitzar amb històries que d’entrada ens són alienes, però que després es tornen nostres? I a més, quin sentit té una obra que només pot emocionar als qui ja l’han viscut?És obvi que l’espectador mai té una mirada neutra sobre les obres, sinó que totes les seves vivències personals condicionen la seva mirada. I si tot és personal, està clar que les creacions artístiques són extremadament personals, i que és possible que tot sigui autoficció, al capdavall. Però crec que justament l'art radica en dissimular-se a un mateix en el allò que s’està intentant expressar, no en fer un míting de les teves idees, o encara menys fer una biografia d’una vida força tòpica. Que les vivències narrades hagin pogut ser viscudes per tanta altra gent no em sembla un mèrit de l’obra, si no una demostració de banalitat. Si s’abranda l'art com una salvació de la vida, llavors hauríem d'estar molt segurs que és molt millor que la vida mateixa. I és per això que hi veig innecessària l’autoficció, perquè aquestes històries vitals ja les hem viscut o les hem sentit, i n’estem cansades de viure-les i de veure que es viuen al nostre entorn. I que sigui la història de molta gent és una tragèdia social, i està bé remarcar això, però crec que amb una narració diferent es podria aconseguir un impacte més col·lectiu en aquest tema, més enllà del «m’ha apel·lat perquè això jo també ho he viscut». De fet, per mi la història desperta molt més interès quan es torna inversemblant del tot, el moment en que no t’hi podies reconèixer, però que et podia sorprendre.Però com ja he dit, tot és personal. I com que la crítica no deixa de ser-ho, vull fer l’apunt que, encara que la seva obra no em va agradar, qui la va crear em va caure molt bé, i que els admiro molt per com defensen la seva obra. També va ser bonic veure a tanta gent que sí que es va emocionar, i de tot el debat que es va encendre a la postfunció, i per això els hi estic molt agraïda. I és clar, també per la bona idea d’oferir-nos pica-pica a la pausa.Anna Llosas@annnallj

Sala La Planeta, Temporada Alta, Girona27 d'octubre de 2022Vaig veure Lacrimosa en el context d’una setmana amb pics d’ansietat continuats i en vaig sortir amb la sensació d’haver estampat contra el terra tota la feina d’estabilitat emocional que estava fent a teràpia. Potser soc jo que tinc la pell molt fina, però si a mi, que dintre de tot considero que estic bé, em va deixar tan tocada, potser hi ha gent a qui remou cosetes de manera menys innòcua. Això segurament ni tan sols consideraria necessari mencionar-ho si l’obra no toqués la salut mental, però ho fa. I el discurs que s’ha format al seu voltant és que crea un espai per parlar del suïcidi, que ha sigut o segueix sent un tema tabú. I és clar que és important obrir aquest diàleg, i, sense fer-ne apologia, posar-lo sobre la taula per parlar-ne amb naturalitat. Però, com volem que sigui aquesta taula? Dura i amb els cantons afilats? O potser és millor si és rodona i de fusta? La Bàrbara i en Francesc trien la primera. I des d’allà, asseguts amb tot de snacks i llibres salvavides al davant, es dediquen a llançar dards. El monòleg de la Bàrbara passa per una relació tòxica, somnis d’actriu frustrats, pressió estètica, capitalisme ferotge, ganes de morir. Després de la mitja part, el monòleg d’en Francesc es vertebra també al voltant de l’èxit laboral, problemes amorosos, capitalisme ferotge i ganes de morir (havent obert la finestreta expiatòria —«parlo des del meu privilegi d’home cis blanc»—, que ara sembla que et doni carta blanca per dir el que sigui perquè ja has avisat). La proposta està molt reeixida en tant que creen una experiència colpidora per a l’espectador, que no pot deixar d’escoltar les realitats que li planten a la cara. Al quadern de bitàcola hi tinc apuntat: «déu meu senyor quines ganes de vomitar». Però perquè el discurs de l’obra és tan potent que es torna un malestar físic del que és impossible escapar, igual que la generació que es retrata a l’escenari topa una vegada i una altra amb l’atzucac que és el fracàs. Sort de l’interludi, durant el qual es reparteixen xips i llaminadures entre el públic. Es necessita aquesta dosi de sucre per encarar el segon round d’intensitat. Una altra sensació que no em deixava en pau mentre veia l'obra era la d’estar llegint un post d’oversharing a Instagram (i bé que m’agrada, llegir-los) però sense la possibilitat de fer scroll i passar a una altra cosa. Tens Lacrimosa allà al davant i te la menges sencera fins que acabin les 2h d’espectacle, amb tot el que comporta. Potser en un altre moment l’hagués gaudit més, com vaig gaudir de La mujer más fea del mundo, també de Mestanza. Però les llàgrimes d’aquella ocasió les vaig viure com una neteja del meu dolor propi a través del col·lectiu. Suposo que és cosa de sensibilitats i de gustos, però a mi no m’ha funcionat mai el cinisme com a arma. I que d’acord, la poesia segurament tampoc ens salvarà, però et colpeix alhora que et recull per la banda de la bellesa. Potser, si el que volem és crear un altre paradigma, és més interessant obrir llums i camins nous que criticar els que ja tenim. I si el que ens ve de gust és ensenyar els ullals, potser el que cal simplement és començar a posar avisos de contingut sensible a les sinopsis, tal i com fan als teatres de Londres, per exemple.Per acabar, avui em ve de gust sumar-me a Pau Vallvé quan canta «ser sarcàstic és molt guai [...] però a la llarga [...] és molt més interessant construir i proposar». I repartir una mica més de sucre, ja em perdonareu.Sasha Pradkhan@vullplorar