Entre chien et loup.
Teatre de Salt, 6 de novembre de 2021.

Christiane Jatahy torna un any més a Temporada Alta amb una proposta sacsejadora. Després de O agora que demora presentat a l’edició de 2019, aquest any la creadora brasilera posa en escena Entre chien et loup, una adaptació lliure de la pel·lícula Dogville, de Lars Von Trier. La pel·lícula va ser programada al cinema Truffaut pocs dies abans de l’estrena en el marc del mateix festival, tanmateix la seva visió no era fonamental per a la comprensió de la versió teatral. Entre chien et loup, interpretada per Véronique Alain, Julia Bernat, Élodie Bordas, Paulo Camacho, Azelyne Cartigny, Philippe Duclos, Vincent Fontannaz, Viviane Pavillon, Matthieu Sampeur i Valerio Scamuffa, es va realitzar en francès i, en menor mesura, en portuguès, en ambdós casos amb sobretítols en català.

La narració comença quan la Graça cerca refugi en un grup d’actors i actrius que estan treballant conceptes com la relació amb l’altre, l’acollida, la inclusió. Explica que fuig del seu país, el Brasil, on correria el risc de ser matada, i el grup decideix acollir-la, a canvi de petites feines, per dur a terme un experiment. El director de la companyia teatral està convençut que les coses poden canviar, i que l’experiment no acabarà com a Dogville, però – malgrat les bones intencions de l’inici – la situació a poc a poc s’agreuja.

Com de costum en la seva marca estilística, la creació de Jatahy barreja l’acció teatral amb elements audiovisuals, projectant al teló de fons imatges que semblen gravades en temps reals i que complementen el que passa en escena, per exemple ensenyant perspectives diferents, fets que ocorren fora de l’espai escènic o mostrant personatges que no apareixen a l’escenari. Això augmenta molt la complexitat de l’experiència viscuda per l’espectador, semblant a la sensació de llegir un llibre escrit des de la perspectiva d’un narrador omniscient.

Curiosament, un dels trets distintius de Dogville és l’absència d’escenografia: l’acció es desenvolupa dins d’un espai semblant a un escenari, negre i amb unes marques blanques que delimiten els espais. En canvi, en el cas d’Entre chien et loup l’escenari és ple de mobles que configuren diferents zones i que canvien de posició i configuració a cada canvi d’escena. Bàsicament, l’element que donava a la pel·lícula uns aires teatrals, cau en l’adaptació teatral. No es tracta de l’única diferència: a Dogville, l’objectiu de la trama era explorar el tema de l’acollida d’una desconeguda en situació de fragilitat en una petita comunitat i els efectes que les dinàmiques de la comunitat podien arribar a induir en aquesta. En el cas d’Entre chien et loup, contràriament, tota la història és funcional al discurs polític – un tema recurrent en les creacions de Jatahy – desvelat en el monòleg final, el vertader punt àlgid de la funció.

Un any més, Christiane Jatahy sacseja el públic de Temporada Alta amb les seves veritats esgarrifoses. Un espectacle imperdible, que impacta el públic al punt que podríeu sortir del teatre adolorits de tanta tensió emocional acumulada i que anireu paint a poc a poc al llarg dels dies següents.

Lucia Gusmaroli
@lucia_sin_tilde