Entre chien et loup

Entre chien et loup.Teatre de Salt, 6 de novembre de 2021De nou, la directora brasilera Christiane Jatahy ens transporta al seu univers per mostrar-nos la realitat d'un altre país, aquest cop, a través de l'obra cinematogràfica Dogville. Les dues hores que dura la peça de teatre ens submergeixen en un poble on aparentment tot és meravellós, viuen en comunitat i ho comparteixen tot. A poc a poc, descobrim que res és el que sembla i que tothom té cops amagats. La directora reprodueix un gran nombre d'escenes de la pel·lícula i fa un assemblatge amb la realitat amagada d'un país d’Amèrica del Sud.  Jatahy segueix la seva línia de donar vida als seus personatges a partir de persones que han patit successos intolerables en la seva pell. Fent que quan hom observa l'obra rebi la realitat de forma més propera i real possible. També la barreja de llengua i cultura és latent. La peça és en francès, ja que els actors són de França i la protagonista és de Brasil, tot i que en algunes escenes més intenses aparta el francès per expressar-se en la seva llengua materna. És així que al final de l'obra per expressar-se naturalment i apropar-se al públic fa un llarg diàleg en portuguès on el públic passa a ser confident dels fets. Injustícia i maltractament latent a la comunitat que copia al poble de Dogville i desemboca en uns fets reals de l'actual Brasil.  Una obra que no deixa indiferent a ningú, reivindicativa, emocionant i captivadora amb una excel·lent consonància de barreja cultural i idiomàtica. No us la perdeu!Judith Paneque

Entre chien et loup. Teatre de Salt, 6 de novembre de 2021Els espectadors es van acomodant als seus seients, falten pocs minuts perquè comenci la funció i, més puntuals que ningú, els actors i les actrius ja són dalt de l’escenari, repartits entre la gran quantitat d’objectes i petits espais; parlen entre ells, algun es passeja d’un costat a l'altre, somriuen. Quan es trenca el gel amb la primera intervenció d’un dels actors, no es produeix l’apagada de llums que, normalment, anuncia l’inici de l’espectacle. Sembla ben bé que no hi hagi barrera entre públic i els que són a dalt, així que aconsegueixen fer-nos sentir presents, testimonis de la història que ens han vingut a explicar, quasi com si se’ns demanés, de forma implícita, que ens posicionem, que agafem partit, que decidim de quin bàndol estem. Penso en l’exposició temporal del Museu del Cinema, L’espectador com a espectacle, i em sento una mica així, amb la sensació que el públic ha tingut consciència de públic des del primer moment.És inevitable tenir molt present la pel·lícula Dogville de Lars Von Trier, un film que adopta una estètica molt arquitectònica i teatral, on els llenguatges es fusionen entre ells. De la mateixa manera, la peça teatral juga a transportar a l’escenari el llenguatge cinematogràfic, els actors i les actrius es van passant una càmera amb la qual graven escenes en directe que es projecten al fons de la pantalla, en grans dimensions. Aquest fet permet allò que és tan propi del cinema: aconseguir el dramatisme a través del primer pla. És així com al llarg de la funció, l’espectador pot decidir si mirar l’escena global o mirar la pantalla (allò que ens costa tant poc fer), on s’hi veu en detall l’acció dels personatges. A més a més, en escena hi ha una taula d’edició, i un dels personatges és el que s’encarrega de fer, “in situ”, el muntatge cinematogràfic. La pantalla ens ensenya una combinació de preses a temps real amb altres que han estat gravades prèviament; d’això ens n’adonem perquè apareixen personatges en pantalla que no són presents en l’escena real, o també perquè a vegades no coincideixen amb exactitud els moviments de la pantalla amb els dels actors i actrius. L’obra transmet, amb una força volcànica, algunes idees que, molt presents en el film de Lars Von Trier, es repeteixen en la peça teatral. Grace, aquella fugitiva que interpretava Nicole Kidman, es converteix ara en una dona refugiada, interpretada per la magnífica Julia Bernat, que ens mostra un personatge tant de carn i ossos, tant present en la fosca història contemporania, que emergeix del propi públic, asseguda com una més entre els espectadors. És ella la que trasbalsarà a tota la comunitat (el famós Dogville en la pel·lícula), provocant una sèrie de reaccions que fan sortir a la llum conceptes com la confiança, la veritat, la manipulació, l’egoïsme... i tot això culminant en el més fosc de tots els horrors: el feixisme com a ombra present, massa present, i ben emmascarat de democràcia. Christiane Jatahy, directora d’aquesta peça, aconsegueix transmetre la incomoditat d’una història que és en realitat la Història, moltes històries, i que per desgràcia es continuen repetint al nostre voltant, més a prop o més lluny. Fent de l’espectador una part tant present, és inevitable pensar que, des del primer moment, la seva intenció és fer-nos sentir part de la comunitat, preguntar-nos quina posició adoptariem nosaltres: ens en fiariem, d'aquesta dona que n'encarna tantes altres, que es converteix en símbol de tota una comunitat a qui sovint, ja per inèrcia, la societat ha decidit girar-li l'esquena?Andrea Bonet

Entre chien et loup. Teatre de Salt, 6 de novembre de 2021.Christiane Jatahy torna un any més a Temporada Alta amb una proposta sacsejadora. Després de O agora que demora presentat a l'edició de 2019, aquest any la creadora brasilera posa en escena Entre chien et loup, una adaptació lliure de la pel·lícula Dogville, de Lars Von Trier. La pel·lícula va ser programada al cinema Truffaut pocs dies abans de l'estrena en el marc del mateix festival, tanmateix la seva visió no era fonamental per a la comprensió de la versió teatral. Entre chien et loup, interpretada per Véronique Alain, Julia Bernat, Élodie Bordas, Paulo Camacho, Azelyne Cartigny, Philippe Duclos, Vincent Fontannaz, Viviane Pavillon, Matthieu Sampeur i Valerio Scamuffa, es va realitzar en francès i, en menor mesura, en portuguès, en ambdós casos amb sobretítols en català. La narració comença quan la Graça cerca refugi en un grup d'actors i actrius que estan treballant conceptes com la relació amb l'altre, l'acollida, la inclusió. Explica que fuig del seu país, el Brasil, on correria el risc de ser matada, i el grup decideix acollir-la, a canvi de petites feines, per dur a terme un experiment. El director de la companyia teatral està convençut que les coses poden canviar, i que l'experiment no acabarà com a Dogville, però – malgrat les bones intencions de l'inici – la situació a poc a poc s'agreuja.Com de costum en la seva marca estilística, la creació de Jatahy barreja l'acció teatral amb elements audiovisuals, projectant al teló de fons imatges que semblen gravades en temps reals i que complementen el que passa en escena, per exemple ensenyant perspectives diferents, fets que ocorren fora de l'espai escènic o mostrant personatges que no apareixen a l'escenari. Això augmenta molt la complexitat de l'experiència viscuda per l'espectador, semblant a la sensació de llegir un llibre escrit des de la perspectiva d'un narrador omniscient. Curiosament, un dels trets distintius de Dogville és l'absència d'escenografia: l'acció es desenvolupa dins d'un espai semblant a un escenari, negre i amb unes marques blanques que delimiten els espais. En canvi, en el cas d'Entre chien et loup l'escenari és ple de mobles que configuren diferents zones i que canvien de posició i configuració a cada canvi d'escena. Bàsicament, l'element que donava a la pel·lícula uns aires teatrals, cau en l'adaptació teatral. No es tracta de l'única diferència: a Dogville, l'objectiu de la trama era explorar el tema de l'acollida d'una desconeguda en situació de fragilitat en una petita comunitat i els efectes que les dinàmiques de la comunitat podien arribar a induir en aquesta. En el cas d'Entre chien et loup, contràriament, tota la història és funcional al discurs polític - un tema recurrent en les creacions de Jatahy - desvelat en el monòleg final, el vertader punt àlgid de la funció. Un any més, Christiane Jatahy sacseja el públic de Temporada Alta amb les seves veritats esgarrifoses. Un espectacle imperdible, que impacta el públic al punt que podríeu sortir del teatre adolorits de tanta tensió emocional acumulada i que anireu paint a poc a poc al llarg dels dies següents.Lucia Gusmaroli @lucia_sin_tilde