E.V.A.
Teatre Romea, 20 de setembre de 2018

El dolor ens marca, ens modela i a vegades fins i tot ens defineix. El dolor, com qualsevol altra part de nosaltres, ens fa deixar de ser qui érem, passar a ser qui som i com ens ho maneguem per afrontar-lo ens encamina cap a qui serem. E.V.A. és una brillant mirada als dolors des de la millor cara de la comèdia, aquella que et fa pensar.
A vegades màgica, a vegades nostàlgica, E.V.A és com una brisa alegre i punyent que fa respirar vida. Un tall en un moment donat de la vida de quatre antigues companyes en el que el destí o l’atzar les portarà a retrobar-se. Un tast del present que permet veure com el passat també n’és part i moltes vegades determina sense que ens n’adonem. I que també ens recorda l’impacte que podem tenir en el nostre entorn, petits detalls del nostre passat ens poden passar desapercebuts a nosaltres i alhora marcar a un altre de formes totalment insospitades.
Poc més que felicitar T de Teatre, ja cobertes i recobertes d’èxits, per una altra vegada portar-nos al seu terreny i fer-nos riure i somriure. Marcat queda també l’accent de Julio Manrique amb una brillant gestió de l’espai escènic, que es compartimenta i transforma amb una naturalitat realment sorprenent. No son tan sols els elements escènics i el posicionament, també el joc de contrastos lumínics o l’ús de projeccions són els que aconsegueixen que ens acabem trobant en un armari, un pis i un bar d’un altre país alhora (entre d’altres). Tot sense oblidar un espai sonor molt ben aconseguit, a vegades subtil, a vegades aclaparador, però sempre acompanyant les emocions de l’espectador i esperonant-les si així ho desitja.
A títol personal diria que darrerament hi ha hagut algunes obres en les que hi havia referències a la nostàlgia del passat i, especialment, de la joventut. De totes elles E.V.A. no és tan sols de les que té una mirada més profunda i honesta, també és la que és més capaç de transcendir el públic que pertany a la mateixa franja d’edat que els seus personatges i connectar sense problemes amb qualsevol altre. Des d’aquella edat dividida entre dos puc dir que aquesta petita immersió en la vida d’unes persones arriba, enganxa, diverteix i emociona. Potser l’encert del text és plantejar possibilitats enlloc de marcar un destí en la maduresa, aconseguint que mentre uns es senten identificats, altres es facin preguntes.
Quelot Martín
@quelcom_