E.V.A.

E.V.A. Teatre Romea, 30 de juny de 2017 E.V.A. és la primera obra de T de Teatre que he vist fins ara tot i que això no vol dir que no conegués al grup. Gràcies a l’època tecnològica en la que vivim he pogut repassar fragments de les seves obres com ara Petits contes misògins (1991), Homes! (1994) o Criatures (1998) a Youtube des de fa anys. És per això que al trobar-me amb E.V.A., una obra commemorativa dels 25 anys del grup que es basa en el pas del temps i el dolor (al cap i a la fi E.V.A. són les sigles de l’Escala Visual Analògica), m’ha sorprès de trobar-hi poc humor. L’humor que hi havia era digne de T de Teatre però l’obra busca una cosa diferent, busca reinventar a la companyia. L’escenografia recorda una mica a una sèrie de televisió, amb lletres projectades contínuament per orientar-nos ja que la trama fa salts temporals i espacials seguint a les quatre protagonistes. L’obra té una mica de tot, moments de tendresa, de riures, de por, fàstic i tristesa, però tot plegat a un ritme trepidant que fa que l’atenció del públic no decaigui. Tot i que aquest nou registre els queda prou bé cal dir que es troba a faltar el seu humor bífid i, sobretot, la presència de totes damunt l’escenari. Al cap i a la fi és això el que les fa tant elles, la seva complicitat i sincronització. Cal reconèixer, per això, que totes (i els dos homes també) fan un paper boníssim i aconsegueixen atrapar-te amb aquesta màgia especial que tenen les T de Teatre. I ja que estem parlant d’actrius cal destacar la Carolina Morro que juga el paper d’Eva i que no es deixa menjar per la presència en escena de les altres sinó que s’hi fa el seu lloc i ben guanyat. Felicitats pels 25 i a complir-ne més, llarga vida a T de Teatre! Cèlia Ventura

E.V.A Teatre Municipal de Girona, 28 d'octubre de 2017 La cia. T de Teatre, una companyia que sorgeix de la iniciativa d'un grup d'amigues i la seva passió pel te i les arts escèniques. Acabades de graduar a l'Institut del Teatre el 1991, volien treballar i fer-se camí elles mateixes amb allò que els agradava i encara els apassiona i avui per a celebrar el seu vint-i-cinqué aniversari, que es diu ràpid, ens fan a nosaltres un regal: E.V.A. La seva trajectòria comença amb Petits contes misògins ja fa un quart de segle, i Homes! les fa arrasar arreu de la Península i Sud-amèrica. Van envair casa nostra amb Jet-Lag l'any 2000 i els nostres teatres amb una llista d'altres grans obres. Durant el seu camí no han perdut el seu caràcter i la seva essència irònica i humorística, cosa que els ha permès fer teatre al seu gust. Tot i això el seu teatre ha anat madurant, si més no canviant, amb el seu camí personal i això les ha portat a aquest “bombazo”. Aquesta vegada les T de Teatre han estat dirigides per Julio Manrique, gran director, actor de teatre i l'últim Don Joan de l'any. -Sabeu que la companyia ha estat curiosament, per elecció seva i per casualitat, sempre dirigides per homes? -. E.V.A, Escala Visual Analògica, Eva la primera dona del planeta Terra, qui sap. E.V.A, una obra de teatre que recomano amb els ulls tancats, amb la que aniria “All In” a recomanar-li a qualsevol persona que conec. Una obra amb personatges complets, que evolucionen, van traient-se capes igual que la història. Un genial escenari que es va metamorfosejant, on tot està relacionat, on es treballa el dolor i l'humor, el passat i el seu eco, les seves repercussions. El fet de treure els draps vells de l'armari i renovar-lo per donar-li un aire fresc, com elles, que encara que passi el temps sempre venen amb un aire fresc. Maria Cambil

E.V.A. Teatre Romea, 8 de setembre 2018 La companyia T de Teatre celebra els seus 25 anys a dalt dels escenaris de la manera més apropiada: a dalt de l’escenari. Per segona vegada a Barcelona, després d’una breu gira, podem tornar a veure el text, escrit per Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique, dirigit pel mateix Manrique, que ens parla sobre el dolor, les diferents maneres que té de manifestar-se i les diferents maneres que trobem, o no trobem, de gestionar-lo. Alguns han trobat que el tema era poc adient per a l’ocasió, la celebració de més d’una vintena d’anys de feina i èxits, però com elles afirmen, precisament és la seva experiència vital que les legitima, d’alguna manera els hi dóna totes les raons, per a parlar amb més força, arguments i decisió d’aquesta qüestió. A nivell tècnic, una escenografia senzilla, funcional juntament amb audiovisuals integrats a la peça que transformen l'espai, són el resultat impecable del treball de tot un equip. E.V.A. és un exercici d’honestedat personal i professional que et fa viure un remolí d’emocions clavat a la cadira del pati de butaques. Un espectacle de gairebé dues hores que se’t passa en cinc minuts. Les actrius Rosa Gàmiz, Carolina Morro, Marta Pérez, Carme Pla, Àgata Roca, Albert Ribalta, Jordi Rico, amb la col·laboració especial de Carme Fortuny i Mamen Duch (una aparició molt bonica), estan espectaculars, brillant cadascuna d’elles en els seus papers, en que desdibuixen la línia entre personatge i actriu, a dalt de l’escenari. El dolor forma part de la vida, i l’hem d’aprendre a acceptar, ja que el sofriment apareix davant la negativa a transitar aquest dolor. Gàmiz, Pérez, Pla i Roca ens expliquen a través dels seus traumes d’adolescència i també els relacionats amb l’edat adulta, com tracten de gestionar de manera sana les diferents situacions. Tot i que elles parlen des de la maduresa i saviesa de l’experiència, connecten perfectament amb espectadors de totes les edats, com una servidora, (que precisament vaig néixer al mateix temps que la companyia) mai sense alliçonar, sinó compartint les seves preocupacions i descobriments. Només em queda felicitar aquestes dones espectaculars, també a Míriam Iscla, ex-membre i fundadora de la companyia, per aquesta fantàstica trajectòria i desitjar que segueixin realitzant la seva feina i la seva vocació durant uns vint-i-cinc anys més, juntament amb el seu imprescindible equip tècnic i de producció: Daniel López-Orós, també membre fundador que s’ha ocupat de la producció de tots els espectacles de la companyia, Rubèn Taltavull, Emi Rojo, Marta Garolera, Erin Bassa, Quim Molina i Roger Ábalos. Sílvia Mercè i Sonet @pinyasonet

E.V.A. Teatre Romea, 20 de setembre de 2018 [caption id="attachment_2932" align="aligncenter" width="380"] Foto: Teatre Romea[/caption] El dolor ens marca, ens modela i a vegades fins i tot ens defineix. El dolor, com qualsevol altra part de nosaltres, ens fa deixar de ser qui érem, passar a ser qui som i com ens ho maneguem per afrontar-lo ens encamina cap a qui serem. E.V.A. és una brillant mirada als dolors des de la millor cara de la comèdia, aquella que et fa pensar. A vegades màgica, a vegades nostàlgica, E.V.A és com una brisa alegre i punyent que fa respirar vida. Un tall en un moment donat de la vida de quatre antigues companyes en el que el destí o l’atzar les portarà a retrobar-se. Un tast del present que permet veure com el passat també n’és part i moltes vegades determina sense que ens n’adonem. I que també ens recorda l’impacte que podem tenir en el nostre entorn, petits detalls del nostre passat ens poden passar desapercebuts a nosaltres i alhora marcar a un altre de formes totalment insospitades. Poc més que felicitar T de Teatre, ja cobertes i recobertes d’èxits, per una altra vegada portar-nos al seu terreny i fer-nos riure i somriure. Marcat queda també l’accent de Julio Manrique amb una brillant gestió de l’espai escènic, que es compartimenta i transforma amb una naturalitat realment sorprenent. No son tan sols els elements escènics i el posicionament, també el joc de contrastos lumínics o l’ús de projeccions són els que aconsegueixen que ens acabem trobant en un armari, un pis i un bar d’un altre país alhora (entre d’altres).  Tot sense oblidar un espai sonor molt ben aconseguit, a vegades subtil, a vegades aclaparador, però sempre acompanyant les emocions de l’espectador i esperonant-les si així ho desitja. A títol personal diria que darrerament hi ha hagut algunes obres en les que hi havia referències a la nostàlgia del passat i, especialment, de la joventut. De totes elles E.V.A. no és tan sols de les que té una mirada més profunda i honesta, també és la que és més capaç de transcendir el públic que pertany a la mateixa franja d’edat que els seus personatges i connectar sense problemes amb qualsevol altre. Des d’aquella edat dividida entre dos puc dir que aquesta petita immersió en la vida d’unes persones arriba, enganxa, diverteix i emociona. Potser l’encert del text és plantejar possibilitats enlloc de marcar un destí en la maduresa, aconseguint que mentre uns es senten identificats, altres es facin preguntes. Quelot Martín @quelcom_