Sala Flyhard
Sàpiens, 18 de febrer de 2018

Avís. Obres com aquestes recomano anar amb els ulls embenats. Però si ets d’aquells que necessita saber una mica què és el que està a punt de veure o la curiositat t’està matant… endavant amb la lectura!

L’obra la podríem dividir en dues parts. La primera passa a un despatx, on el conseller de salut (interpretat per Ernic Cambray) rep una visita una mica estranya… Ella és la Marga Coll (Mireia Portas) i arriba al despatx representant un col·lectiu que fins ara s’ha amagat de la resta de d’humans però creuen que ara és el moment de sortir a la llum i ajudar-nos a la nostra espècie, als Sàpiens.

La segona part és un no parar, perdem el ritme més lent perquè les bases del joc ja s’han establert. No només passa pel despatx sinó també per reunions clandestines (amb tocs Pythonians), per cases i pel carrer mateix. Aquí els actors saltaran de personatge en personatge per ensenyar-nos la reacció general. Hem d’entendre que no és tan fàcil entendre que hi ha una nova espècie amagada entre nosaltres que ens poden curar però també llegir-nos i controlar-nos la ment. Si el Quelot Martín deia que l’obra tenia “tocs de Harry Potter” jo tiraria més pel món de Marvel amb els X-Men, uns personatges que realment volen ajudar-nos i salvar-nos mentre que els humans els mirem amb ulls de por, ràbia i un bri d’enveja.

A Roc Esquius, el dramaturg, ja l’havíem vist a iMe i, tot i que el tema a tractar no és el mateix, segueix tenint la seva petjada. I és que aprofita l’obra no només per plantejar-nos un futur a tocs de riallada sinó també per donar-nos un espai per reflexionar. Ens planteja doncs si estaríem disposats a perdre una cullerada de llibertat per adquirir una gerra de salut.

Així doncs en aquesta obra és essencial remarcar la feina dels actors que es deixen la pell a l’escenari. Sobretot parlar de Cambray que en escenes com la reunió clandestina mostra el seu potencial no només d’actor sinó també d’imitador i a una velocitat vertiginosa! A més, es nota que no només són capaços de seguir a peu de lletra el guió sinó també de deixar-se portar pel moment ja que quan un mòbil va sonar (apagueu els telèfons, no és tan complicat!) no només van seguir endavant sinó que fins i tot van afegir una brometa al respecte.

La idea d’una nova espècie (o “mutants” perquè no estic segura de si el terme espècie seria correcte en aquest cas) no és pas nova. Però tot i així, l’equip aconsegueix sorprendre’ns i, encara més important, que pel final de l’obra tinguem ganes de més.

Fa il·lusió veure que una obra de tanta proximitat, pensada, dissenyada, creada, retocada i estrenada a casa, no només aconsegueix exhaurir sinó portar un públic més jove al teatre del que estem acostumats. Si recomanar teatre de normal ja fa il·lusió, recomanar teatre de proximitat encara en fa més!

Cèlia Ventura
@soctastaolletes