La calavera de Connemara
La Villarroel, 11 d’octubre de 2017
Una obra així, que agafa els temes més foscos i en treu l’humor més negre, però, encara que sembli impossible, amb certa puresa, o encanta o desagrada. En el meu cas va ser la primera opció i, pel que vaig veure, la major part del públic d’aquell dia estava d’acord amb mi. Imagineu, sinó, que en un punt, quan l’obra encara no havia acabat, el públic ja estava aplaudint quasi dempeus. Però anem pas per pas.
Perquè aquesta tragicomèdia entri ja des d’un bon inici, a l’escenari de La Villarroel s’hi ha instal·lat una escenografia espectacular. Un lloc ple de gespa (terra i parets), arrodonit, ple de secrets, que inspira una sensació d’aïllament que trobarem reflectida especialment en el Mick (Pol López) però que realment afecta a tots els personatges d’aquesta obra. I acompanyant l’espai hi trobem uns efectes de so i lumínics (tocs blavosos que ajuden a la sensació de fred i encara més solitud) que, generalment, donen just a la fusta.
L’obra comença una mica lenta i costa connectar però un cop dins i, sobretot, un cop entra el Mairtin (Oriol Pla), el públic s’hi queda atrapat i ja no pot desenganxar-se. I és que posar dos màquines del teatre com Pol López i Oriol Pla pot ser tota una explosió. No explicaré la trama per evitar spoilers innecessaris però sí que voldria descriure breument els dos protagonistes. Per una banda trobem el Mick, un home solitari, borratxo i amb un passat fosc que el va deixar vidu. I per l’altra banda hi ha el Mairtin, un jove ovella negra, curt de gambals i interpretat amb un punt de clown. Tot i que els dos actors tenen uns personatges ben contraposats cal destacar que cada un té l’ocasió de brillar de manera diferent i sense eclipsar-se. És cert que l’Oriol cau en alguns moments en la sobreactuació però és en moments en que és necessària per agafar tot el que se’ns està explicant i fer que puguem digerir-ho a base de riures. La relació entre ambdós arriba al seu punt àlgid en un moment preciós en que, sota els efectes de l’alcohol, es deixen portar en cos i ànima per la cançó “nothing compares to you”.
En conclusió, “La calavera de Connemara” és una obra fosca i trista però que es presenta de la mà de dos cracks de l’escena amb un humor que fa que tot passi millor.
Cèlia Ventura
@soctastaolletes
