La calavera de Connemara
La Villarroel, 14 de novembre de 2017

La calavera de Connemara forma part de la primera trilogia de Martin McDonagh (The Leenane Trilogy) dramaturg que cultiva l’anomenat teatre de la crueltat que s’ajuda d’imatges impactants i inesperades per sorprendre el públic. I és que si aneu a La Villarroel us endureu alguna que altra imatge gravada a la retina. Gràcies a la feina rigurosa i minusiosa del director, Iván Morales, La Villarroel esdevé un microcosmos actiu a 360 graus on una espectacular escenografia ens transporta a l’Irlanda de principis dels 90 i el so ambiental de pluja ens acaba de situar. Quan el públic accedeix a l’interior de la sala, per als que ja són dins fa la sensació que entren en una cova que sembla que els vulgui engolir; gens lluny de la idea de l’escenògraf, Marc Salicrú, que ha dissenyat un univers molt particular, el d’una comarca rural a l’oest d’Irlanda, on hi trobem una societat tancada, endogàmica i en el millor dels casos asfixiant. Un retrat grotesc de la vida quotidiana dels quatre personatges que hi apareixen encapçalats per en Mick Dowd, representat per un sòlid Pol López, i seguits de l’encarnació que fa Marta Millà de Maryjohnny, Oriol Pla de Mairtin Hanlon i el seu germà Thomas Hanlon interpretat per Xavi Sáez.

El treball de caracterització de cadascun dels personatges és molt acorat, des del vestuari (totes les peces de roba són de l’any 1994) fins als moviments corporals que han comptat amb l’inestimable assessorament de David Climent de Los corderos. En efecte, traspuen una espontaneïtat fruit de la metodologia de treball que els permet certa flexibilitat en alguns diàlegs dins d’una sòlida estructura textual, cosa que manté actiu el públic en tot moment -fins i tot durant els canvis d’escenografia!-. Els quatre actors aconsegueixen de mantenir vius els seus personatges que immersos en la profunditat del drama sembla que tan sols els queda l’humor negre per on poder respirar.

I al bell mig de l’espectacle, al més pur estil musical, la peça ens sorpren amb un diamant polit colze a colze entre Pol López i Oriol Pla que fan gala de la seva versatilitat…

És una obra on s’hi ha d’anar amb els cinc sentits, més aviat els sis, ben esmolats ja que els detalls són arreu on miris, habiten el teatre, sobrepassen els límits estrictes de l’escenari i s’escolen per tots els racons. Molts dels efectes sonors són fets pels mateixos actors que ho integren en el seu treball i que, depent de les localitats, el públic les viuràs de manera ben diversa.

Estiguem atents perquè faran gira!

Joana Cortils