Casi Normales
Sala BARTS, 14 d’octubre de 2017
“Next to normal” és un musical, de Brian Yorkey i Tom Kitt, que es va estrenar a l’off-broadway l’any 2008. Off-broadway (fora de Broadway) és l’alternativa als musicals de llumetes i “mans de jazz” que expliquen històries d’amor a l’avinguda teatral principial de Nova York. Són musicals que comencen amb pressupostos limitats i parlen de temàtiques no convencionals, com ara el sida i les drogodependències (RENT), l’estress per l’arribada a l’edat adulta i el despertar sexual (Avenue Q, Spring Awakening), o col·lectius minoritaris (In the Heights). Eventualment productors de Broadway compren aquests musicals i els donen més pressupost per a fer-los al circuit principal, però no perden l’essència de com van començar.
Casi Normales és un musical rock amb molt poc diàleg parlat, i per tant entenc que no sigui un musical per a tothom, però no crec que per aquesta raó no arribi l’emoció al públic, sinó que no a tot el públic li agrada l’artificiositat de les converses cantades. La música desperta emocions que de vegades les paraules soles no aconsegueixen, i per això existeixen els musicals.
“El moment de cantar és quan el nivell emocional és tan alt que parlar no és suficient; el moment de ballar és quan les teves emocions són tan fortes que cantar no és suficient” — Bob Fosse.
Parlant en concret de la producció que ha arribat a la sala BARTS he de destacar dos noms: Guido Balzaretti i Jana Gómez. Ja els haviem vist abans (Els miserables, RENT, El Despertar de la Primavera), però no els haviem vist com a aquí. Unes veus i una energia impressionants. Acompanyant la resta del repartiment, Nina, Nando Gonzalez, Roger Berruezo i Fabio Arrante, que formen un equip tècnicament i emocional exel·lent a escena. Sumant llums, calculades al detall, i la música interpretada en directe, és molt difícil contenir les llàgrimes d’emoció quan cada moment se’t posen els pèls de punta.
Però l’emoció no només la provoquen la música i les interpretacions, sinó que el major element que et fa estar clavat a la cadira és la temàtica. Casi Normales s’atreveix a parlar (no només parlar, sinó musicar i cantar) posant a dalt de l’escenari amb grans llums assenyalant un problema que afecta a moltes persones actualment i que la societat decideix tractar com a tabú. Evitaré spoilers, com la meva companya Cèlia, i tampoc desvelaré aquest tema, però sí que recalcaré que és un tema molt important que s’hauria de poder posar sobre la taula més sovint i parlar-ne amb més naturalitat. Noto en l’ambient que m’envolta, no només en “la societat”, aquest ens immaterial del que tots sentim que formem i no formem part a la vegada, sinó en els meus cercles més propers, que hi ha una desconnexió amb els propis sentiments que em deixa preocupada. Aquest musical convida a l’espectador a reflexionar sobre com detectem, o més aviat no detectem, i gestionem determinades emocions, pròpies i dels altres.
Sílvia Mercè i Sonet.
@pinyasonet
