Casi normales

Casi Normales Sala Barts, 5 d'octubre de 2017 Quan parlem de musicals tots ens imaginem la típica història, amb les típiques ballarines, les típiques cançons i amb els típics personatges. I aquest musical no en té res de típic. El tema del que tracta normalment no se’n parla, ni a la vida de cada dia ni damunt d’un escenari. Perquè la família d’aquesta obra té poc de normal però, un cop més, què es pot considerar normal? Aquesta obra busca el drama i l'aconsegueix, doncs al llarg de la mateixa no es fa estrany escoltar mocadors i intents de sofocar algun plor. Però ho fa a mitges. Fins al segon acte el públic no estableix realment una connexió amb els personatges. La raó? Falta de diàleg. Els personatges se’ns presenten però aïllats, es fa difícil agafar-ho tot com una història perquè les cançons individuals són la via per explicar la història. La música rock que fan servir és preciosa i les cançons arriben però a vegades es fan lentes o repetitives. Tot i això era tot un plaer escoltar-les perquè el repartiment realment s’hi deixava la pell i brillava. Al tocar un tema tant sensible -que no desvetllaré per evitar spoilers- a vegades pots caure en terrenys pantanosos, i això és el que em sembla que passa en algun moment en l’obra. Hi ha temes que es tracten una mica massa per sobre o que es prenen amb un sentit de l’humor que, si més no a mi, em sobra. Per sort la música, beneïda música d’aquest musical, ho porta al terreny adient i salva situacions. I junt amb la música cal parlar dels tècnics de so, perquè fa il·lusió anar a un musical en el que finalment el so està al nivell de les veus! Cèlia Ventura @soctastaolletes

Casi Normales Sala BARTS, 14 d'octubre de 2017 "Next to normal" és un musical, de Brian Yorkey i Tom Kitt, que es va estrenar a l'off-broadway l'any 2008. Off-broadway (fora de Broadway) és l'alternativa als musicals de llumetes i "mans de jazz" que expliquen històries d'amor a l'avinguda teatral principial de Nova York. Són musicals que comencen amb pressupostos limitats i parlen de temàtiques no convencionals, com ara el sida i les drogodependències (RENT), l'estress per l'arribada a l'edat adulta i el despertar sexual (Avenue Q, Spring Awakening), o col·lectius minoritaris (In the Heights). Eventualment productors de Broadway compren aquests musicals i els donen més pressupost per a fer-los al circuit principal, però no perden l'essència de com van començar. Casi Normales és un musical rock amb molt poc diàleg parlat, i per tant entenc que no sigui un musical per a tothom, però no crec que per aquesta raó no arribi l'emoció al públic, sinó que no a tot el públic li agrada l'artificiositat de les converses cantades. La música desperta emocions que de vegades les paraules soles no aconsegueixen, i per això existeixen els musicals. "El moment de cantar és quan el nivell emocional és tan alt que parlar no és suficient; el moment de ballar és quan les teves emocions són tan fortes que cantar no és suficient" -- Bob Fosse. Parlant en concret de la producció que ha arribat a la sala BARTS he de destacar dos noms: Guido Balzaretti i Jana Gómez. Ja els haviem vist abans (Els miserables, RENT, El Despertar de la Primavera), però no els haviem vist com a aquí. Unes veus i una energia impressionants. Acompanyant la resta del repartiment, Nina, Nando Gonzalez, Roger Berruezo i Fabio Arrante, que formen un equip tècnicament i emocional exel·lent a escena. Sumant llums, calculades al detall, i la música interpretada en directe, és molt difícil contenir les llàgrimes d'emoció quan cada moment se't posen els pèls de punta. [embed]https://youtu.be/EPu5V8aSiCo[/embed] Però l'emoció no només la provoquen la música i les interpretacions, sinó que el major element que et fa estar clavat a la cadira és la temàtica. Casi Normales s'atreveix a parlar (no només parlar, sinó musicar i cantar) posant a dalt de l'escenari amb grans llums assenyalant un problema que afecta a moltes persones actualment i que la societat decideix tractar com a tabú. Evitaré spoilers, com la meva companya Cèlia, i tampoc desvelaré aquest tema, però sí que recalcaré que és un tema molt important que s'hauria de poder posar sobre la taula més sovint i parlar-ne amb més naturalitat. Noto en l'ambient que m'envolta, no només en "la societat", aquest ens immaterial del que tots sentim que formem i no formem part a la vegada, sinó en els meus cercles més propers, que hi ha una desconnexió amb els propis sentiments que em deixa preocupada. Aquest musical convida a l'espectador a reflexionar sobre com detectem, o més aviat no detectem, i gestionem determinades emocions, pròpies i dels altres. Sílvia Mercè i Sonet. @pinyasonet