La directora brasilera Christiane Jatahy (Rio de Janeiro, 1968) no és debutant a Catalunya ja que ha passat pel Festival Temporada Alta, la porta actual del teatre en gira internacional, en altres ocasions. Però sí que debuta a Barcelona i ho ha fet dins del Festival Grec amb la seva controvertida versió de «Hamlet», de William Shakespeare, utilitzant, com és habitual en els seus muntatges, les tècniques del cinema foses amb el teatre de tall més contemporani.

Després d’adaptar altres clàssics amb aquest registre com «Macbeth» de Shakespeare, «Les tres germanes» de Txékhov o «La senyoreta Júlia» d’August Strindberg, a més de «La trilogia de l’horror» o el díptic sobre «L’Odissea», s’enfronta ara a aquest «Hamlet» amb un canvi de gènere del protagonista, que és l’eix central i gairebé l’únic objectiu de la seva proposta i amb una imprescindible calavera que aquí no hi és i només s’insinua gestualment.

Amb una Hamlet dona, que no vol dir pas interpretat per una actriu sinó convertida en dona després dels segles, l’autora brasilera, associada a l’Odéon – Théâtre de l’Europe, dóna un joc diferent a les relacions d’aquest jove personatge turmentat de Shakespeare. I el canvi de gènere és tan radical que es podria dir que la directora el que fa és signar el guió d’un culebrot —salvant totes les distàncies del gènere televisiu— però amb l’avantatge que la base de la bíblia argumental té part del solatge hamletià i fuig, esclar, de la feblesa discursiva pròpia del culebrot del cafè, copa i puro.

La directora i creadora de la proposta «Hamlet. En els plecs del temps» obre el muntatge amb una pàtina cinematogràfica damunt d’un transparent teló de tul que fomenta la fantasmagoria que assetja la jove Hamlet i que fa que s’ampliï el repartiment mitjançant el complement del suport del cinema d’una manera virtual fins a una vintena d’intèrprets, que s’afegeixen als que actuen en carn i os a l’escenari, set més, en un inici de la festa que barreja l’enterrament del pare assassinat de Hamlet amb l’immediat casament del germà d’ell, Claudi, amb Gertrudis, la reina mare.

Una festa que agafa aires d’after de disco —el muntatge té una insistent banda sonora contemporània mig de musical que pica l’ullet a allò que vol fer entendre algunes de les relacions de Hamlet—. Tot passa en un saló sumptuós de la residència de dimensions considerables amb l’aixovar complet a la vista: la gran cuina de disseny a la dreta —on el rei Claudi, la reina Gertrudis, la desconcertada Ofèlia de final tràgic i tutti quanti (Poloni, Guildestern i Rosencratz) fan una mena de «Cuina com puguis», l’últim disbarat d’entreteniment del 3Cat.

Hi ha, a més del saló, el gran bosc que envolta la mansió, la cambra amb el llit parat a l’esquerra, que no té una gran utilitat i, en una mena de projecció en 3D, l’espai físic ambiental que, a més, s’alimenta de projeccions de vídeo, via telèfon mòbil, en directe, ja sigui de primers plans dels personatges, la majoria enregistrats per la mateixa Hamlet, o dels espais tancats, com per exemple la cambra de bany —confessionari de penediment per al rei Claudi—, i algunes connexions via comandament amb la televisió d’Smart on les imatges de la guerra no són les imatges de la guerra clàssica d’invasió de la trama original de «Hamlet» sinó de la invasió de tancs i de les explosions de bombardejos com els que també ara es viuen en temps real amb conflictes sagnants i genocides com els de Gaza o Ucraïna.

El realisme contemporani és tan evident que es fa impossible no deixar de banda el clàssic i, en canvi, adoptar aviat com a referent el personatge de Hamlet com el d’una dona jove que lluita contra la convenció patriarcal que l’assetja i que es debat en la incertesa de la seva generació. El “ser o no ser” continua sent la qüestió, més que el dilema. I de la mateixa manera que altres dramatúrgies s’ho plantegen també amb personatges perduts en el caos del segle XXI —com per exemple el protagonista de «L’últim dia», de Lluïsa Cunillé—, la directora brasilera, guardonada a la Biennal de Venècia amb el Lleó d’Or de cinema del 2022 per la seva trajectòria, ho fa explorant Hamlet deixant simplement que formi part del col·lectiu LGTBiQ+.

Partint sempre del discurs original, la dramatúrgia es permet repenjar-se en algunes altres referències com les del psiquiatre francès Jacques Lacan, que es va fer seva la teoria de Freud, o d’alguna pessigada de Virginia Woolf i el seu pioner «Orlando» i del dramaturg Heiner Müller, que ha retocat i revisat tan sovint l’obra de Shakespeare, i hi ha, sobretot, força moments de collita pròpia de Christiane Jatahy per fer que el clàssic passi pel forn del culebrot i acabi ben condimentat i saborós per a públics al·lèrgics al «Hamlet» de debò.

L’actriu de teatre, cinema i televisió, Clotilde Hesme, i l’actor Mathieu Sampeur protagonitzen els papers de la jove Hamlet i l’oportunista i sanguinari rei Claudi. L’actriu i cantant Servane Ducorps, és la viuda casada de nou, la reina Gertrudis. L’actriu portuguesa Isabel Abreu és la jove Ofèlia. L’actor Tonan Quito és Poloni. I els actors Tom Adjibi i David Houri, són respectivament els amics de Hamlet, Guildestern i Rosencratz. Aparentment hi ha Horaci entre els espectadors, però en realitat no hi és ni se l’espera tot i que la esquizofrènica Hamlet s’hi adreci. I de tant en tant, els llums oberts de la sala fan que tot l’auditori formi part de la tragèdia sense aixecar el pompis del seient durant dues hores i uns minuts.

En aquest nou «Hamlet», el personatge d’Ofèlia, deixada una mica de la mà de déu, i davant el desconcert pel rebuig de la seva estimada Hamlet, mor envoltada de poms de flors per recordar el final que li han dedicat alguns altres dramaturgs, quan tot el saló de la mansió i del dia d’autos ja ha quedat feta una soll a causa de l’esclat de la violència casolana.

«Hamlet. En els plecs del temps» és una obra de factura brasilera, però bàsicament en francès i amb alguns diàlegs en portuguès —per la varietat d’origen cultural dels intèrprets— i un doble sobretitulat en català i anglès a la vegada que aporten una experiència teatral —si bé no excessivament trencadora perquè ha plogut molt en el món del teatre des que s’ha mirat «Hamlet» del dret i del revés—, sí que amb una posada en escena i una interpretació de conjunt arriscada, centrada sobretot en la interpretació de l’actriu Clotilde Hesme, de la seva Hamlet, que fa que qualsevol altre «Hamlet» revisitat a partir d’ara no es pugui veure en estat pur sense recordar el solatge deixat per l’empremta de la personalitat feminista amb què l’ha volgut pinzellar la directora brasilera Christiane Jatahy. (…)