Christiane Jatahy disposa els clàssics confrontant-los amb la seva manera d’entendre la societat d’avui. Ara, ha decidit forçar la vida del príncep de Dinamarca convertint-lo amb noia. No pas per una raó d’intèrpret (com faria Lluís Pasqual amb el Rei Lear de Núria Espert o el Segismundo de Blanca Portillo (La vida és sueño). No respon a la situació de Broggi que fa Hamlet quan troba un actor que ja li toca afrontar-lo, sigui Julio Manrique o Guillem Balart. Jatahy ho fa convençuda que això ha d’aportar un canvi de relacions amb Ofèlia i també amb la seva mare, Gertrudis (el tòpic diu que una mare sempre s’entendrà amb un fill que amb una filla i el pare, a l’inrevés). Un triangle que, realment, a escena no s’hi prodiga gens. Què hauria passat si Ofèlia fos un noi? Doncs que repetiria la lluita entre sexe i posició social de Julia. No era un canvi de rols gratuïts, com la intenció de descobrir les dosis de patriarcat que hi ha dins de les noies més feministes.

La dramatúrgia imagina un Hamlet que, com Sísif o Prometeu està condemnat a viure l’episodi de les morts a Elsinor. Viu en el plec del temps, en un bucle del qual no sap sortir. És cert que sí que hi ha una protagonista que, aparentment s’hi escapa. Però, en realitat, el seu personatge s’haurà vist atrapat per la tragèdia, igualment. I no impedeix que l’endemà, en la següent funció, repetirà la maledicció. És un exercici que Lisa Peterson i Denis O’Hare ja van fer amb el transmissor de la Iliada (que Juan Carlos Martel va presentar amb un Eduard Farelo tràgic, a Catalunya). El deure d’explicar la tragèdia danesa no correspon pas a Hamlet, sinó a Horaci.

Jatahy manté l’ús de la càmera sigui amb vídeos gravats (que insinuen un aire fantasmagòric al quadre) o per retransmetre accions d’altres espais. Segurament, un joc per aportar espais nous sense necessitat de remoure el decorat. De fet, els mobles del loft no paren mai quiets. Però, així i tot, les càmeres enfoquen al lavabo o al dormitori (com ja faria Frank Castorff a Forever young el 2004). Sí que és innovadora la tecnologia: Si a Júlia o a l’adaptació de Les tres germanes (I si elles marxessin a Moscou?), Jatahy tenia tot un equip de càmeres, ara, són els mateixos actors els que es retraten amb un simple mòbil, durant bona part de l’espectacle. En tot cas, aquest canvi de lloc el resoldria molt bé Shakespeare a The globe. Simplement fent que els personatges anunciessin on eren i què havia passat (“Rosencratz i Guildersten són morts” és la frase que simplifica més una costosa escena de producció de vaixells i traïcions).

En realitat, la proposta beu d’una qualitat interpretativa notable i entregada, en un espai escènic selecte. Com en el Warlikowsky (Elizabeth Costello/ J.M. Coetzee). Però no hi ha la voluntat de revolta de Depois do silencio o l’amenaça al Poder d‘A floresta que anda (la seva mirada a la pobresa des dels migrants que fan la seva particular Odissea o bé la relectura de Macbeth). Simplement, es retransmet el pas implacable del temps que, ni tan sols ell s’allibera de la repetició pirandelliana dels personatges, encara que els encarnin altres intèrprets, mirades, gèneres. És un Hamlet molt ben fet, però que no descobreixi quasi res de nou. En aquest Grec, Alba Sarraute ha desgranat una Lady Macbeth/ bruixa molt més reveladora a La innombrable.