Quan un espectacle continua viu cinc anys després d’haver-se creat —va guanyar el Premi Adrià Gual del 2019 de l’Institut del Teatre— vol dir que el missatge que transmet no ha caducat. És el que passa lamentablement amb «Pruna», que grata en la nafra dels abusos infantils, que no han disminuït en aquests anys sinó que han augmentat i han sortit encara més a la llum.

La protagonista és la Pruna, una criatura que les dues actrius representen en els seus dos estadis de vida: la nena (l’actriu Laura Calvet) i l’adulta (l’actriu Annabel Castan, que en aquesta reposició ha incorporat com a substituta en algunes funcions l’actriu Patrícia Mendoza). Seria imperdonable no esmentar un tercer personatge, el de l’agressor, el pare de la petita Pruna, que en una mirada poètica dins del drama, l’autora Queralt Riera (Parets del Vallès, 1978) i la companyia han atorgat a un titella gegant, impressionant i tenebrós a la vegada, obra de Carlos Gallardo i Momó Fabré, manipulat pels titellaires, ara també amb l’aportació del manipulador Joan Llobera.

Hi ha una concepció metafòrica en tot l’espectacle que l’autora fa reposar en la dolçor de la pruna —la pruna fruita— en contrast amb l’agror de la història de fons. Hi ha melmelada de pruna, hi ha suc de pruna, hi ha regalim de pruna, hi ha menús de pruna a la carta feta als fogons… fins al punt que la “pruna” conviu de ple en tres espais: un, com a nom de fonts de la petita protagonista; un altre, com a nom de la fruita; i el tercer, com a nom en majúscula, La Pruna, que és com s’anomena el petit restaurant del Poblenou de Barcelona, el refugi de feina de la Pruna ja adulta. I, de rerefons, la llosa de la infància, amb el “joc de la foscor” proposat pel pare, un joc que la ingenuïtat infantil no permet distingir la frontera que hi ha entre el caràcter lúdic i l’abús.

L’espectacle, que és tan breu com intens en una hora, passa de la ficció escènica a la docuficció, amb la veu de testimonis i de xifres pròpies semblants a un «Sense ficció» documental —l’espectacle té la col·laboració de la institució Vicky Bernadet— que deixa una alerta prou evident: un de cada cinc infants, diuen, ha patit abusos per part d’un adult, en més de la meitat dels casos, molt pròxim al cercle familiar. I una altra evidència, si s’arriba a denunciar, la gran majoria de les víctimes no ho fan fins que arriben a l’edat adulta i prenen consciència del que van viure a la infància.

La trama, amb el suport d’un text colpidor, breus minimonòlegs a dues veus que es complementen, estableix una relació amb els abusos i les violacions de la guerra de Bòsnia i també manté una relació amb un personatge bosnià, client del restaurant, de qui la Pruna s’enamora i amb qui aconsegueix expulsar els seus fantasmes a Sarajevo.

L’obra «Pruna» no amaga una realitat que s’estén al llarg de tota la vida de les víctimes amb seqüeles que, en molts casos, els persegueix en les seves relacions afectives. La vida de la Pruna circula sobre una estora plena de peluixos d’infància i la remor del record angoixant d’unes manotes de titella gegant que l’embolcallen en la foscor. (…)