La dramaturga i directora Queralt Riera ha destil·lat la por i la rábia i n’ha extret un suc àcid, que fereix però alhora que dóna una certa sensacio de superació, que allibera. Documentant-se amb la Fundació Vicky Bernadet imagina el cas d’un personatge, Pruna, que reviu en dos temps alhora: la nena que ignora l’anormalitat de la relació secret amb el seu pare i l’adulta que va assumint els seus fantasmes i enfrontar-los fins a trobar un espai d’alliberament i felicitat. En aquest poquer d’espectacles de la cartellera sobre abús infantil, la dramaturga se centra en la nena i en com somatitza cada cop. L’ombra l’acompanya en forma de titella gegant i amb un espai sonor envolvent, que talla la respiració sense ser estrident.

Pruna ensenya, optimista, que es pot sortir del forat de la vergonya si hi ha observadors que ajuden. La nena, sense ser-ne massa conscient adverteix dels jocs prohibits, i les alarmes s’activen de seguida. Durant decades, seguirà tement la foscor de la nit i tindrà una forma dolorosa d’entendre la sexualitat. L’arribada d’un client bosnià al seu restaurant aporta la llum que li permet sortir del laberint. Troba en el viatge a Sarajevo la metàfora per entendre quina ha estat la seva guerra. I en com té dret a desempallegar-se del que li oprimia. Una pira crema el seu fantasma. La peça no s’escapa del dolor insinuant-lo i posant-li nom i testimoni. Els quatre actors surten des seus personatges per anar presentant ossets de peluix, vulnerables amb un nom a l’entorn d’aquella catifa blanca i immensa que abraça l’escena (com és el recer de la llar en la infància). Hi ha una exposició neutre, expositiva, contundent. que encoratja als que han fet públic el seu testimoni.

Queralt Riera li agrada variar els formats textuals, tot i que se li reconeix una llengua ajustada alque vol dir, amb una poètica directa i afrontar un tema des de dos temps o realitats oposades. A De dol, per exemple, permetia rconstruir els universos de Hamlet i d’Ofèlia amb un text que interpretaven lternativament actor i actriu (de fet, jugava a una ambigüitat també en el vestuari). A L’amor no és per a mi (va dir Medea) la dramaturga planteja la nena i l’aMedea adulta que, escena a escena, van apropant-se al conflicte mític. A Amor mor funcionava com a díptic per encàrrec del Brossa. (Albert Mestres parlava sobre l’arrencada de l’amor amb Amor viu) i distanciava els protagonistes del dia a dia quotidià, per compratir la mort anunciada a un membre de la parella. En aquest cas, les dues Pruna (la nena i ladulta) presenten el seu relat explicant ordenadament el seu passat cada cop menys recent. Riera és nítida en l’exposició, fuig d’escenificacions excessives i té la sort de comptar amb unes interpretacions que ressonen veritat i complicitat subti (Laura Calvet, Annabel Castan). També en la manipulació (a càrrec de Carlos Gallardo, Momó Fabré) hi ha molta delicadesa i el dolor queda insinuat però no exposat. Un tall net que es produeix al cos, té bona cura, afortunadament. Pruna revisita l’abús infantil amb una delicadesa i coratge que redimeixen.