Pruna, mereixedora del Premi Adrià Gual 2019 i estrenada el juliol de 2020 dins el Festival Grec, és una de les obres més representatives de la dramaturga i directora Queralt Riera, que acaba de reunir tota la seva producció en el volum Teatre reunit (Arola Editors, 2024). A més, amb aquesta peça tanca la trilogia sobre l’abús que ha presentat a la Fundació Joan Brossa – Centre de les Arts Lliures al llarg d’aquesta temporada. Així, després de Dona ‒sobre prostitució i violència sexual‒  i Jo porn, tu porno ‒que proposa un imaginari alternatiu a la pornografia mainstream a fi de subvertir els codis de representació amb noves narratives del plaer i una sensualitat tendra, lúdica i creativa‒, arriba Pruna, una obra crua i poètica sobre els abusos infantils.

L’espai escènic ‒a càrrec de Jose Menchero‒  està centrat per un mòdul construït com una enorme ela frontal i encatifat de blanc: tacte càlid i color gèlid com el de l’iglú ‒“al centre magnètic / del pol Nord”‒ fins al qual viatja la nena amb el seu pensament. Sobre aquest contenidor abstracte, llenç impol·lut que es tenyirà amb el disseny de llums de Conchita Pons, trobem quatre intèrprets: d’una banda, les dues Prunes ‒Laura Calvet i Annabel Castan‒, que, assegudes a terra, mouen els braços com si fossin autòmats rovellats o nines trencades; de l’altra, Momó Fabré i Joan Llobera, que manipularan un amenaçador titella-escultura amb forma d’home buidat.  

L’acumulació de motius compon un tramatge d’insinuacions o sospites, entre eufemismes apresos i metàfores genuïnes

El nom de Pruna, que potser vol remetre a la cançó infantil La lluna, la pruna ‒on alguns han vist al·lusions a un abús incestuós‒, està tematitzat des del principi: la nena ‒Calvet‒ fa èmfasi en els equívocs que ha ocasionat el fet de dir-se així; l’adulta ‒Castan‒ ens explica que l’ha fet extensiu al restaurant que regenta al Poblenou, on tots els plats porten aquest ingredient ‒“les prunes són una fruita deslluïda […] però se’ls pot treure molt suc”‒. El discurs de l’una, situat en un present absolut, reenvia a la infantesa i està articulat des de la iteració; el de l’altra ‒la dona que es remunta al passat per identificar el trauma, conjurar-lo i ser capaç d’albirar una vida en plenitud‒ sembla més endreçat, però resulta igualment obsessiu. 

El dolor és a totes dues bandes, i les actrius, autènticament commovedores, ens el fan arribar amb gestos precisos, emocions netes, paraules crues ‒“jo estimo el papa gairebé cada dia, però si em fa jugar al joc de les llums apagades hi ha estones que no l’estimo gens”‒ i l’esperança com a únic lenitiu. L’acumulació de motius va component un tramatge cada cop més dens d’insinuacions o sospites, entre eufemismes apresos i metàfores genuïnes ‒el “musclo tancat”, els “peus de pedra”‒ que al·ludeixen al dolor, la incomunicació o la paràlisi. El mal com a estructura que empresona ‒la del titella-agressor‒ es contraposa a l’amor que cura. Conviuen, així, el temps de la ferida i el de la reparació.

Potser és hora que comencem a mirar-nos al mirall i a identificar els mals del nostre temps, diu Queralt Riera

Feta d’elements diversos ‒símils inspirats, al·lusions a paisatges i paisanatges, píndoles documentals‒, l’obra compta amb dos interludis: al primer, els quatre intèrprets enuncien noms i extracten casos ‒circumstàncies, seqüeles‒ de víctimes d’abús infantil, per acabar acomplint un solemne ‒i tendre alhora‒ ritual instal·latiu; al segon, que aporta context legal i dades estadístiques, se’ns informa que un de cada cinc menors ha patit, pateix o patirà abusos. Com ha dit Queralt Riera en alguna ocasió, la tragèdia del Narcís contemporani no té tant a veure amb la vanitat com amb el fet que no sigui capaç de reconèixer-se en la imatge projectada. Potser és hora que comencem a mirar-nos al mirall i a identificar els mals del nostre temps.

“Soc una nena feta de miques, soc un pardal d’ala estellada, soc la cua tallada de la sargantana”, diu Calvet. “I de pedaços / i miques, / jo / m’he fet una dona”, rebla Castan. Malgrat el dolor a què ens confronta, perquè ens obliga a sentir les paraules dels supervivents, l’obra traspua vitalisme i acaba conduint a una certa pau, en virtut de les paraules reparadores ‒“cadenat / que et subjecta / el senderi”‒ i les ficcions compensatòries que operen una mena de justícia ‒o venjança‒ poètica. Pruna fa mal, encoratja i deixa pòsit.

Crítica publicada a El Nacional el 27 de març de 2024