A l’Escenari Joan Brossa es pot veure, fins al 29 de setembre, El futur, una obra que es va estrenar fa uns mesos al Teatre Eòlia, en el marc de la Mostra d’Intèrprets Emergents. Joan Yago, dramaturg conegut pel seu treball dins la companyia La Calòrica, i també per muntatges tan reeixits com You say tomato o Sis personatges – Homenatge a Tomás Giner, ha escrit i dirigit aquesta peça a partir de les idees i improvisacions d’un grup de joves actors graduats a l’Eòlia.  

Cantava Leonard Cohen que el futur és un crim i que, quan arribi, no hi haurà res que puguem tornar a pensar amb claredat. Enfront del catastrofisme imperant, El futur de Joan Yago constitueix una mena d’apel·lació lúdica a la consciència, una reflexió entorn de les nostres idees sobre l’esdevenidor, a partir d’un fris cronològic que abraça des de l’any 1900 fins al 2098 i pel qual llisquen desitjos, temors i estrafolàries profecies.

Set joves i talentosos intèrprets —Berta Bähr, Cristina Baró, Uri Callau, Júlia Calzada, Martí Costa, Aura Foguet i Xènia Sellarés— entren i surten de les històries amb lleugeresa i eficàcia, portant-nos d’un escenari temporal a un altre, i realitzant a més  dinàmiques transicions —retrospectives o predictives, íntimes o coreografiades—. En cadascuna de les sis escenes centrals, un personatge viatja mentalment en el temps, cap enrere o cap endavant, per mostrar-nos les visions de futur de les generacions passades i venidores. El ritme i la intensitat van en augment, com també l’interès i el factor sorpresa, en un crescendo tan progressiu i esplendorós com els efectes d’orquestració del Boléro de Maurice Ravel, que obre la peça. El passat es propulsa amb força cap al futur —des de les mítiques prediccions de John Elfreth Watkins fins a les especulacions sobre l’estat del planeta a finals del segle XXI—, en un ràpid lliscar per l’eix cronològic que acaba deixant enrere l’època actual. Hi ha marge per a la fabulació i la mitificació del passat, l’anticipació a problemes concrets i els discursos apocalíptics sobre el destí de l’espècie. Motius com el famós Doomsday Clock o com l’anomenada Singularitat Tecnològica —en l’àmbit de la futurologia— es combinen amb conceptes d’allò més imaginatius que, des de llocs i hipòtesis que voregen la ciència-ficció, aborden aspectes tan crucials com l’actitud envers el medi ambient i l’ètica de la cura.

Amb un to desenfadat, gens pretensiós i enormement efectiu, Yago demostra un cop més el seu enginy i ofici, posats en aquest cas al servei d’un jove i preparat elenc que desplega una gran quantitat de registres interpretatius. Amb una taula, quatre cadires i alguns complements en tenen prou per generar les diferents situacions. La il·luminació contribueix decisivament a la creació dels espais. El vestuari reflecteix de manera aproximativa les successives èpoques recreades, i, cap al final, es vol irònicament, maldestrament futurista. La proposta de direcció es nodreix de recursos tan genuïnament teatrals com el de crear, tan sols amb la mirada i les reaccions dels actors, un personatge assumit per una veu en off, o com fer que un narrador aturi l’escenificació per ampliar la història o aprofundir en els detalls. Cal destacar l’harmoniosa alternança entre text projectat, al·locució al públic i escenes dialogades.

La crítica es vehicula de manera subtil però eficient, i es desprèn de situacions que palesen la mal·leabilitat dels comportaments socials; és el cas de les noves i absurdes modes identitàries i relacionals que, dutes a l’extrem, produeixen moments de gran hilaritat. L’obra juga amb les expectatives dels personatges i amb les dels espectadors. Una predicció n’engendra una altra. Els successius futurs es concatenen a partir de situacions quotidianes que, descabdellades amb humor i una fèrtil inventiva, remeten a il·lusions i desassossecs pràcticament ancestrals. El més destacat i lloable de tot és l’intent desesperat i alhora empàtic d’imaginar un demà, l’esforçat repte d’endevinar els avenços, conflictes i neguits del futur. I com que els somnis —o els malsons— no fan sinó definir els propis somiadors i el món que els sosté, el que aquesta peça pretén, en darrer terme, és examinar la nostra mirada sobre el món i reflexionar sobre la possibilitat d’intervenir-hi, de fer-la més amable i generosa. Perquè, tal com diu un dels personatges en un moment donat, només som capaços de crear allò que som capaços d’imaginar. Get ready for the future.  

Article publicat a Núvol el 19 de setembre de 2019