Lide Uranga és una excel·lent actriu argentina que ha sovintejat en les visites del dramaturg i director Nelson Valente a Barcelona. Ha aparegut a repartiments com El loco y la camisa, El declive o, Sólo llamé para decirte que te amo. També va ser un personatge ben excèntric i enlluernador a La meravellosa família Hardwicke, dirigida per David Selvas. La que va ensenyar la seva habilitat per ser excèntrica i encantador personatge en aquella comèdia tràgica amb aires de Txèkhov, ara es revela intensa i de la que es voldria abraçar durant una bona estona. La seva dignitat, ni que sigui en roba interior, és immensa. Als seus 70 anys, creu que es mereix, per fi, viure el capítol personal que s’havia encallat mig segle enrere. Tot i que els fills i el gendre la puguin considerar un punt eixelabrada pren la decisió més valenta i entusiasta de totes. Ho fa, renunciant als privilegis que faci falta. Convençuda, de fet, que la seva vida ve carregada de renúncies emocionals per sobreviure la material. La mare, que fa pocs mesos que ha perdut el marit, viatja amb el fill petit a un pis d’Andalusia on la filla gran va emigrar fa anys, sense que es donin motius per a quest exili.

Nelson Valente és un mestre en anar baixant capes de profunditat en una relació de parella o, sobretot, familiar. Valente (com també Clemente amb qui ha elaborat aquesta trilogia) es mouen molt bé en les accions en un menjador desgastat, que es nota viscut i que les rèpliques aparentment afables, van desenterrant els prejudicis i les venjances dels personatges. Sigui que s’acaben de conèixer o bé que fa anys que conviuen i la ferida infantil es converteix en una incòmode llaga crònica. Des de les butaques, es va descobrint, efectivament, la capacitat de manipulació de cada personatge. Des dels més primaris (com el del jove que veu un negoci en la venda de la casa de Buenos Aires), als més amagats (com el de la mare que serà descoberta en una trucada furtiva). Al costat, els seus dos fills viatgen de les anècdotes que ridiculitzen al més petit a mostrar una agressivitat inesperada en aquest fill que prova de reivindicar-se sense voluntat de qüestionar res ni ningú. El living té molts retrets que ressonarien en els menjadors i les cuines de totes les famílies. Aquest és el seu encant; Dotar d’èpica les petites històries explicades a cau d’orella, lluny dels estranys

Lide Uranga, dèiem, protagonitza Silvia (i també Rovira vs Rodriguez) en aquesta trilogia que han signat amb Cristina Clemente (que ha escrit La paella dels dijous i ha fet a quatre mans amb Valente l’obra en la que es retroben les dues famílies), pel Grec. És una actriu que ja estem integrant, de manera natural al repartiment professional de Barcelona (tot i que s’expressi en castellà). Aquest episodi, doncs, és el primer d’una sèrie de tres, que exposa la situació d’un creuament inesperat familiar, per un enamorament en la vellesa, del que poc s’ha de revelar. Després del Grec, s’ha tornat a programar la trilogia questa tardor a les mateixes sales de l’estiu. És cert que l’obra té vida pròpia però és molt suggerent veure’n les altres dues peces, posteriorment. Silvia i La paella dels dijous succeeixen alhora, a Málaga (on viu la filla) i a Barcelona. És un miratge dramatúrgic a diferència de l’experiment recent entre la Fundació Brossa ([Blank], Arts Lliures) i el Tantarantana [Blank], en què les escenes es reproduïen simultàniament, en temps real. Una de les conclusions del visionat de Silvia és que Nelson Valente és un mestre però, sobretot, que Uranga ens sorprèn des de la seva interpretació cap endins, continguda, carregada de densitat. Bravo!