Si Jerome K. Jerome va posar tres homes en una barca sense comptar-hi el gos, la dramaturga Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973), establerta a Catalunya des de la infància, ha posat una cambrera en crisi existencial, un professor expulsat i un enamorat a punt del suïcidi en un bar, que no és una “bar-ca”, però s’hi acosta, per l’aiguat d’aparent naufragi que es viurà al final.

Jerome K. Jerome, malgrat la seva broma del gos, no deixa de ser profund en el contingut. Victoria Szpunberg, malgrat la broma del bar, també manté una profunda ferida en el contingut i, a més, amb un caràcter gairebé místic, s’empara en qui va ser reformadora de les carmelites descalces, l’anomenada per mèrits propis Santa Teresa de Jesús o Santa Teresa d’Àvila, pel lloc de naixença el segle XVI.

¿Com es fusiona la filosofia d’una monja feta santa amb la filosofia d’una barra de bar? El teatre, a vegades, fa miracles, si ens posem místics. I el miracle, aquí, té nom. Es podria anomenar “el miracle de les croquetes”, a jutjar pel repartiment de croquetes que en un moment donat es fa a alguns espectadors privilegiats que estan a prop del personatge de l’Enamorat, amo de la carmanyola.

Aquesta només és una de les moltes aproximacions que els tres personatges de l’obra fan envers l’auditori —per cert, en aquesta ocasió situat a tres bandes— perquè durant tota la trama n’hi ha d’altres, d’aproximacions, des del mateix moment d’arrencar fins a l’hora d’abaixar simbòlicament el teló.

L’Enamorat (un epidèrmic Pau Vinyals) obre el torn enfrontant-se als espectadors que sembla que amb el seu somriure no sàpiguen entendre el seu “mal de cor” que està patint perquè la parella l’ha deixat per un Déu. El Professor (un multipolifacètic Pol López) encaixa amb l’estat d’embriaguesa serena malgrat que hagi estat expulsat de la seva càtedra per un afer que s’assembla a tants afers d’assetjament com els destapats últimament. I la Cambrera (una energètica Júlia Barceló) destapa la seva frustració com a aspirant a un paper teatral musical, mentre ha de viure de servir copes al bar.

«Mal de coraçon» és un espectacle de text, sí, però que cedeix bona part del protagonisme a l’exercici físic. «Mal de coraçon» és un espectacle que torna als orígens de la dramatúrgia, sí, però que, a la segona part, fa un canvi radical cap al teatre d’efectes visuals i sonors, no exempts de maquinària, que els espectadors ja descobriran a l’exterior de la Sala Tallers només arribar a l’auditori.

«Mal de coraçon», sobretot, és un espectacle que compta amb la interpretació vibrant i arriscadament estripada que fan els tres protagonistes, a partir de la confessió que la mateixa Santa Teresa d’Àvila anomena en els seus escrits com a “mal de coraçon”, així, amb ç trencada, cosa que fa que, en un moment determinat, com si fos el navegant Colom, se la reivindiqui com a catalana.

Hi ha dolor i humor perquè no són incompatibles. Cara i creu. Bar i convent. Paranoia, alcoholisme, misticisme, vidres trencats i diluvi, si no universal, com a mínim, a l’exterior, on el litoral de Barcelona ja ha estat engolit per la pujada de nivell en una semblança al que va fer una altra companyia, El Eje, amb la distòpia «Demà», situada a l’any 2043, en una proposta digital de TV3 dins de la sèrie «Incidents», on l’aigua negava la Barceloneta.

Com que ja se sap que qui canta els mals espanta, a «Mal de coraçon», per espantar el dolor, hi ha molt de micro i molta cançó, tant casolana com universal, de tots els gèneres. A l’escenari i també a les grades, a gust del consumidor. Karaoke amb croquetes. Una combinació amb aires de profecia evangèlica pròpia de predicador mediàtic mentre una Santa Teresa de musical, molla fins als ossos, amb impermeable, perfila la imatge del seu particular Ecce Homo damunt d’una barra de bar relliscosa de cervesa. Qualsevol lloc terrenal és bo si porta a la conversió celestial, ni que sigui per fer-se carmelita i anar pel món descalça tota la vida. Tan carmelites i tan descalces com les tres ànimes en pena que són l’Enamorat, el Professor i la Cambrera d’aquest singular «Mal de coraçon». (…)