Curiosa (i original alhora) la idea de la Companyia La Solitaria. Remenant i remenant es van trobar amb la història d’una dona que escrivia (en una època en què a les dones pràcticament no se les permetia escriure…si no estaven en un convent), revolucionària i feminista. I vet aquí que es van trobar amb Santa Teresa.

Atrets com un iman pels seus textos, la seva mística, estètica i el seu món en definitiva, li van traslladar la idea a la dramaturga Victoria Spunzberg, i aquesta, a la directora Andrea Jiménez. El resultat de tot això és una obra en principi reflexiva i dolorosa i que es va girant fins convertir.se en una autèntica festa discotequera. Una festa que desconcerta en alguns moments, emociona en d’altres, i diverteix en definitiva.

A partir del mòn d’aquesta monja, íntimament relacionada amb el dolor, els seus responsables estiren aquest fil i traslladen la historia a l’actualitat, a un bar fosc, on tres antiherois intenten trobar antídots contra el seu propi dolor: la cambrera (Juia Barceló), que curiosament prepara (sense gaire sort) un musical sobre Santa Teresa, un professor absolutament bukowskià (genial, altre cop, Pol López), que es passa l’obra absolutament ebri, i un romàntic (Pau Vinyals) que ha perdut l’amor. Tots units pel dolor, però també amb la capacitat de sortir-se’n justament en aquell bar, on tots hi tornen per què és el seu refugi, on estàn sans i estalvis, lluny potser del diluvi universal. Un bar que és com un convent, una assegurança de tranquil.litat.

Era molt difícil passar de la idea inicial al que esdevé a la meitat de l’obra, però és un trànsit que flueix de forma original i divertida, possiblement per què Deu hagi intervingut…no no, no és broma, per aquests personatges segurament no existeix Deu, però sigui com sigui hi ha alguna cosa que els fa sentir especials quan per exemple, un d’ells perdona a un altre, o quan un altre plora…potser després de trobar Deu o qui sigui, superen el dolor i converteixen el bar en una festa.

Millor no explicar tot el que passa en el terç final de l’obra que, com deiem, en algun moment desconcerta a l’espectador, però l’acaba fent ballar al ritme de les cançons que per cert, interpreten de forma magnífica Pol López i Julia Barceló, una autèntica sorpresa.

Si veieu “Mal de coraçon”, deslliureu-vos de qualsevol mal, i de les emocions cotillades, deixeu.vos anar i passareu del drama a l’alegria, i finalment a la festa, que convida a cadascú de nosaltres a trobar la Santa Teresa que vulgui. Ah! I per cert, no hi aneu berenats…