A vegades una anècdota ajuda a il·lustrar el volum i la intenció d’un espectacle ambiciós. Uns mariachis són uns protagonistes accidentals (o incidentals) que aniran navegant per un drama dolorós de com un fill adolescent sent que se li escola la vida del pare entre els dits, sense poder frenar-ho. Potser agraint-ho per posar fil a un cansament familiar i del propi malalt de 10 anys d’evolució d’un càncer. Nil Cardoner és aquest nen adult que s’enfonsa en el sofà desvagat, que se sent atrapat pels amics que no poden imaginar les seves cabòries, que viu un viatge catàrtic (entre la fantasia i la realitat) per assumir la veritat. I el dol. I per assumir amb responsabilitat de germà gran. Els mariachis canten cançons d’amor i de comiat. Tat poden lluir en un casament com en un instant de nostàlgia, allargant les notes com un udol llastimós i que tensa l’ànima.

Joan Yago i Glòria Balañà han construït una peça melodramàtica, que barreja narració i representació de l’acció viscuda, diàlegs imaginats o recreats, que va entrant a la profunditat d’una ferida i que n’extreu llum. el pare d’Alba Pujol a Aquest país no descobert… buscava la ironia constantment a la seva imminent mort. També el pare d’aquest personatge de ficció obvia la ràbia pel seu final injust i prematur i respira preguntant per la integritat del conjunt mariachi, després d’una peripècia més aviat surrealista. Tat dantesc i tant tendre que traspassa un alè de vida i allibera de la pesantor de la mort. El difunt hi serà. Es convertirà en el punt d’inflexió del títol, del que passarà a partir d’ara. I en aquest dol, sense infantilitzar ni treure amargor de la pèrdua n’emergeix un solo de trompeta amb un Blue moon que va molt més enllà de la vida.

Joan Yago és un jove dramaturg que, habitualment, tira de la comèdia per plantejar les preguntes de la societat. Com a membre de La Calòrica la ridiculesa de la política (De què parlem mentre no parlem d’aquesta merda), de l’emprenedoria (Fairfly), dels personalismes (Editto Bulgaro), la monarquia (Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I) o el món utòpic (Els ocells) esclaten fins a la paròdia. Sí que va mostrar un costat menys lúdic a Sis personatges. Aquesta peça sintonitza millor amb aquesta freqüència i ressona a Un obús al cor o Litoral, de Mouawad. La proposta de Balañà és portar el text a la mirada més orgànica, més viscuda possible. Com si fos un neguit similar a Ivan i els gossos, o La marca preferida de las hermanas Clausman. Finalment, Nil Cardoner (Qui estigui lliure): en aquest triangle és la punta de llança. S’hi enfonsa i neda entre les onades emocionals plantejades capbussant-se i trobant l’aire per expulsar ràbia, tendresa, lucidesa i carretades d’humanitat.