La imatge claríssima d’una persona empassada per un sofà em va quedar clavada a la retina després de veure-la a la sèrie de Netflix, Maid, de Molly Smith Metzler basada en la novel·la autobiogràfica de Stephanie Land. Un sofà representa l’espera apàtica i passiva, i que el sofà acabés tragant-se una persona, volia dir enfonsar-se sense força per afrontar la tempesta que envolta el descans il·lusori. L’Èric que Joan Yago modela a Tot el que passarà a partir d’ara decideix començar a narrar la seva història quan és deglutit pel sofà de casa seva, amb el mòbil sobre la panxa, les sabates insòlitament ja posades, i els ulls distrets amb la televisió. Quina imatge més forta, per il·lustrar l’adveniment de la mort anunciada del seu pare després d’una dècada de malaltia. La continuació de l’espectacle, un retrat personal i humà de l’adolescència i de la mort. Una mort amb la capacitat de construir un cristall translúcid que separa tot el que s’ha viscut fins ara, i tot el que passarà a partir d’ara. Deixa que l’obra es nodreixi d’una mort capaç de dilatar i estrènyer el pas del temps al gust de ningú. Una mort, capaç de marcar de forma permanent, amb un senyal invisible als ulls d’un món que, sense aturador, continua girant. I l’adolescència s’hi presenta, amb els ulls de qui es mira les passes ja recorregudes, com una etapa poderosa, on la percepció d’immortalitat fa permetre aguantar l’equilibri surfejant les pressions i responsabilitats, de forma gens serena, d’un petit adult. La proposta escènica busca treure el màxim rendiment a un text ja de per si brillant, guanyador d’un Premi de la Crítica de l’any passat. Mínims elements i parets translúcides a tall de pantalles que es van superant posen tot el focus en generar imatges evocadores que acompanyaran el protagonista. Nil Cardoner, sol davant del públic, fa el seu trajecte amb la màxima entrega guiat per una feina de direcció de Glòria Balañà precisa, centrada en la persecució de l’empatia en el públic. En l’Èric ens hi reflectim per ser una persona que en un moment de la seva vida el travessa, no només la mort d’una persona pròxima, sinó la malaltia i la cura fins a aquesta mort de la persona pròxima. I també ens hi veiem com a adolescents, fins i tot en una adolescència atemporal, prenent grans decisions i cometent imprudències que semblen resolucions de justícia, raonables o franques, sempre sentint-se massa jove per allò que s’estava sembrant, sigui el que sigui. La proposta connecta, sense buscar fer capelletes, amb totes les edats. I per últim, la música, que és sempre una canalitzadora de les emocions; en aquest cas, tres mariachis deambulen com espectres al servei de la trama que els ha invocat. A més d’engalanar Tot el que passarà a partir d’ara amb la vibració del directe, donen a la proposta una nota còmica surrealista que porta la signatura de Joan Yago a foc. Aquesta pinzellada recorda que res, ni tan sols la mort, és tan transcendental ni tan seriós. La mort no ens pren res perquè res és nostre, que diuen a l’obra.