A la Sala Beckett es pot veure, fins al 19 de febrer, Animal negre tristesa, un espectacle dirigit per Julio Manrique. En aquesta peça de la dramaturga alemanya Anja Hilling, que ens arriba en l’acurada traducció de Maria Bosom, l’absoluta preeminència de la paraula, tirànica i precisa, genera una cruesa extrema i trasbalsadora. Som davant una tragèdia contemporània on les accions neixen o s’esqueixen d’una narració despietada i amarada de lirisme.

Mentre ens acomodem a la sala de baix de la Beckett, amb la graderia reestructurada per a l’ocasió, ens rep el videoclip sense so de Kate Bush i els seus Wuthering Heights. Després el receptacle escènic concebut per Alejandro Andújar vibrarà amb les formidables projeccions de Francesc Isern, les llums de Jaume Ventura i el so de Damien Bazin, i anirem entrant en la descripció d’un paisatge bucòlic de la mà d’una sòbria i magnètica Màrcia Cisteró, que, enfundada en un vestit de color vermell flamíger, exerceix de rapsoda delegada de la veu autoral. En el primer acte, Manrique li confia a l’actriu, transmutada en totpoderosa comentarista o parca vertiginosa, el relat que procedeix d’una instància poc confiable. Completa la narració Norbert Martínez, que actua com una mena de mediador entre diferents mons o nivells de relació; l’actor realitza també les filmacions en directe –contrapunt a les descripcions externes o acotacions enunciades– i contribueix a crear l’espai sonor.

En un primer moment, la resta d’intèrprets –impagable i afinadíssim elenc format per Joan Amargós, Mia Esteve, Jordi Oriol, Mima Riera, David Vert i Ernest Villegas– seuen de cara al públic; el verd esvaït de la projecció fa joc amb la gamma de grisos i blaus que domina el vestuari dissenyat per Maria Armengol. Cadascun d’ells té un personatge assignat –són gent guapa i cool: artistes plàstics, fotògrafs, models–, però a la segona part, quan els diàlegs desapareguin dinamitats per la catàstrofe, es repartiran les seqüències del text per esdevenir emissaris de la peripècia tràgica. La situació inicial suggereix el relaxament d’una estampa bucòlica en un bosc, que apareix aquí projectat i mantingut a una certa distància com a decorat, marc o distracció d’unes vides suposadament fascinants i acomodades. La veu que controla o determina l’acció ens apropa amb intenció detalls fisiològics –com el greix animal que brilla als llavis dels celebrants– i també sonors –com el cruixit d’un paper de plata– que la direcció de Manrique amplifica o reduplica amb imaginatives accions plàstiques i escèniques. 

Després arriba el paisatge immersiu de l’incendi, el seu crepitar lumínic. El foc és comparat amb un animal salvatge, pervers i silenciós, i animal és també l’instint que es desperta en els personatges. La narració desballestada i sense jerarquia del segon acte enfila accions i impressions que tan aviat procedeixen de la consciència dels implicats en la desgràcia com d’una mirada externa, pretesament objectiva. L’horror narrat en flaixos de lucidesa ens colpeix perquè podria encalçar-nos en qualsevol moment. El zoom es posa en els detalls més físics i escabrosos, i aquesta voluntat de redimensionar la paraula per permetre’ns mirar de prop el patiment dels personatges es tradueix en eficaces interrupcions del foc projectat. Entenem ara fins a quin punt la ironia tràgica sobrevolava la primera part de l’obra, per exemple quan Oskar deia que no tenia por de morir, o quan una llum daurada –anticipació de l’incendi– il·luminava els rostres ingenus del grup d’amics. El dolor irromp i tot el que hi havia abans es volatilitza. Es revela així, violentament, la fragilitat constitutiva de la condició humana. Els personatges, que han plantat la llavor del desastre, són exposats a un càstig físic duríssim i arriben a llindars extrems de percepció en què la bellesa dels colors –“un efecte màgic, una resplendor, una felicitat perduda”– s’imposa a la devastació i fins i tot hi tenen cabuda excursos onírics com el d’introduir les mans dins el cos d’un animal calcinat. La coreografia dissenyada per Ferran Carvajal funciona com un recés que permet descansar de tanta destrucció, i ofereix també imaginatius recursos a l’acció narrada, com quan Mima Riera, la més etèria en la seva evolució dansística, veu impedit el seu pas per la resta d’actors, assimilats a flamarades que “distorsionen la velocitat a què es mou”.

El tercer acte ens situa en el món dels supervivents i l’alienació posttraumàtica. Tots els personatges estan relacionats amb l’art i la cerca de la bellesa, i alguns d’ells tornen, plens de cicatrius, a l’esforç creador que estetitza el dolor. El mateix espai escènic, tan semblant a un recinte expositiu –plàstic, miralls, focus, paper de plata– reenvia a l’art com a incrèdul vestigi i impostura. El recurs a la duresa i a la inexorabilitat de la paraula que s’obre pas enmig de l’incendi no és sinó una manera brutal de contestar a la banalització que implica la submissió de tota realitat –o potencial de realitat– als límits de la representació.

Més enllà de l’engranatge multidisciplinari que activa la brillant proposta de direcció de Julio Manrique, Animal negre tristesa ens submergeix en profunditats antigues, per tal com precipita a l’abisme personatges que venen d’una situació privilegiada. Vegeu, si no, la sentència pròpia d’un èxode de tragèdia grega que deixa anar un personatge episòdic: “Una no sap mai què li espera. En un sol dia”. Però aquí la caiguda –com la responsabilitat– és col·lectiva, i la catàstrofe, global.