I després del cop de puny, l’espectador es queda gairebé mut. De fet, durant tota l’obra l’espectador es remou primer inquiet, després nerviós i fins i tot després indignat. Pel que li acaben d’explicar, que no és poc. De fet, el contundent retrat d’Anja Hilling (“aquests autors alemanys són molt bèsties”, diu el director Julio Manrique) no és solament la història de la irresponsabilitat d’un grup de joves més o menys acomodats que passen un dia al bosc. No és solament efectes del canvi climàtic, no és solament un cop més l’advertiment del que fem amb la natura (i cóm aquesta ja se’ns ha revelat). Es molt més, és una simfonia de l’horror humà, de la capacitat que tenim d’oblidar o d’intentar oblidar el més ràpidament possible les nostres errades, majúscules o no. I sobretot, és un retrat del què passa arreu: sembla que sí, que aprendrem de les desgràcies, però no. Tornem a ensopegar un cop més i altre. Això sí, tambe és un retrat de cóm alguns de nosaltres afrontem la mort.

Molts temes, com veieu, i alguns d’ells ja podrien estar molt amanits, no ens aportaríen molta novetat. Però no. Aquí no. Es el que explica HIlling i cóm ho explica. I a continuació, és qui es responsabilitza de l’obra i cóm ens la presenta. I cóm la dirigeix. I cóm, sent un autèntic director d’orquestra, aconsegueix una sincronia perfecta amb els seus músics per què ens transmetin un concert de gran bellesa, alhora que contundent, com el cop de puny que esmentàvem al principi.

Així, Julio Manrique s’ha rodejat d’un equip que el coneix i amb qui ha coincidit moltes vegades (com a actor) i ara els dirigeix. I conduïts per dos grans narradors (Màrcia Cisteró i Norbert Martínez) “Animal negre tristesa” exposa l’espectacle en tres fases que es traduieix en tres estats d’ànim per l’espectador: l’arribada dels joves al bosc (que inspira una certa simpatía pel què passa), l’esclat (indignació pel que han fet) i el post-accident (que causa la ràbia, per què sembla que no aprenguin). Són els dos conductors de la història però amb la presència d’altres sis actors, ningú no destaca per sobre de l’altre, que són un autèntic equip que sap a què està jugant. No podem oblidar en aquest festival d’encerts la il.luminació de Jaume Ventura, la coreografía de Ferran Carvajal (fins i tot Cisteró ens regala alguns moviments de dansa que feia temps que no ensenyava en un escenari) i sobretot el joc de miralls on no solament els actors sinó nosaltres ens veiem. Qui no s’ha buscat en aquell mirall buscant la seva expressió, comparant.la amb la dels actors a l’escenari. Soc com ells?

Tot plegat pel que diu, per cóm ho diu, pel debat i inquietud que genera…tot això converteixen “Animal negre tristesa” en una de les millors obres de la temporada.