L’autora Anja Hilling (Lingen, Baixa Saxònia, Alemanya, 1975) es mira al mirall de Shakespeare tot i la seva procedència germànica. El drama de la seva obra «Animal Negre Tristesa», que sembla escrita avui mateix, ve en realitat de lluny, del 2007, fa quinze anys, i ja es va estrenar el 2008 a Hamburg.

L’obra que es podria gairebé qualificar de “poema èpic” ha reposat força temps dins la cartera de projectes de La Beckett fins que ha trobat el moment (la incertesa actual), l’equip (la maduresa inqüestionable de tot del repartiment) i la direcció (la validesa consolidada de Julio Manrique) que s’hi poguessin enfrontar amb totes les garanties i sense prendre mal.

L’aposta era arriscada, però el resultat ha estat un dels esclats escènics més sorprenents i gratificants d’aquesta temporada, en un moment que el teatre es troba en un espai de confortabilitat sisplau per força a la recerca per la via còmoda de la recuperació dels espectadors perduts arran de la situació sanitària. És amb apostes renovadores com aquesta de La Beckett com es guanyen els espectadors perduts i també com es guanyen els que es van perdent per altres desguassos lamentablement desencertats.

He dit que «Animal Negre Tristesa» era un “poema èpic”. Caldria afegir, per sortir al pas dels més puristes, que em refereixo a un “poema èpic contemporani”. No hi ha ciència-ficció ni gènere fantàstic ni accions llegendàries en el rerefons de l’obra sinó un cru realisme tintat de dolor intens que acaba portant a la memòria dels espectadors moltes escenes tràgiques viscudes de debò com les que relata l’obra d’Anja Hilling.

De la trama se n’ha parlat prou: un grup d’amics, de vida benestant i professions liberals diverses, entre artístiques i creatives, fan una escapada al bosc on es deleixen amb la mirada bucòlica d’allò que no troben a l’asfalt sota l’smog de la ciutat (primer acte: Animal) i on es permeten inconscientment d’encendre un foc només per gaudir de l’espurneig de les flames i per acompanyar la barbacoa que tancarà el sopar (segon acte: Negre). Però el foc amenaça i crema de nit. ¿Una espurna d’algun dels cigarrets? ¿Una brasa de la foganya mal apagada? Les conseqüències acaben en tragèdia. I la tragèdia de la natura es converteix també en la tragèdia personal de cadascun d’ells (tercer acte: Tristesa).

«Animal Negre Tristesa» adopta l’estructura d’una història convencional: plantejament, nus i desenllaç. Posada a l’escena, atenció!, són un parell d’hores que no es fan llargues en cap moment. I aquí hi té molt a veure la direcció de Julio Manrique que ha fusionat diferents disciplines en una dramatúrgia que és essencialment narrativa i que ha sabut revestir amb diversos registres: la música, la imatge enregistrada i projectada en gran pantalla de teló de fons, la imatge en directe dels primers plans dels protagonistes, el gest de tots ells, la coreografia, la paraula ben dita, la il·luminació, els efectes minimalistes, que fins i tot poden semblar ingenus, com la pluja de paperets platejats que aparenten la cendra o el gran terròs de plàstic que aparenta el bosc recremat, però que aconsegueixen un seguit d’efectes suggerents. I una sorpresa final que eixampla l’abast de l’auditori, situat en una inèdita posició de semicercle, a través del reflex en un mur de miralls de fons convertint també els espectadors en involuntaris i inconscients provocadors i víctimes de la tragèdia.

¿Quantes vegades no s’ha viscut un incendi forestal per culpa d’una senzilla negligència? ¿Quantes vegades no s’ha passat pel costat d’un avís de “Prohibit encendre foc al bosc” sense fer-ne cas? ¿Quantes vegades no s’han llençat burilles al marge de la carretera feta herbassar? ¿Quantes vegades no s’han llençat llaunes de beguda sobre l’herbam sec que amb el sol d’estiu es converteix en pedra foguera?

Per això, «Animal Negre Tristesa» interpel·la la consciència de tota una generació, la del segle XXI, que mentre s’autojustifica acusant el popular “canvi climàtic” de tots els mals continua actuant amb llibertinatge com si el risc només fos cosa dels altres o com si només l’haguessin de resoldre els que manen.

«Animal Negre Tristesa» és un espectacle total que té a primera línia d’escenari cadascun dels intèrprets: l’actriu Màrcia Cisteró, com a narradora, a peu de micro, i Norbert Martínez que li fa d’espàrring, guitarra elèctrica a coll, esplèndids. Les actrius Mima Riera i Mia Esteve, multifacètiques. I els actors Jordi Oriol, David Vert, Joan Amargós i Ernest Villegas, tots amb intervencions solistes sense fissures en els papers dels personatges que fan l’escapada al bosc, ignorants del que els espera.

Si bé el planteig (presentació dels personatges) i el nus de l’obra (incendi del bosc) es desenvolupen molt simbòlicament a través, com deia, del suport de la imatge, tant l’enregistrada com en directe (disseny de Francesc Isern), així com amb el moviment coreogràfic (feinada de Ferran Carvajal), i serveixen per conèixer la relació que hi ha entre tots els personatges —parella separada, nova parella amb criatura inclosa, amic sentimental, germà…—, és a l’hora del desenllaç, en el retorn a l’asfalt de la ciutat, un cop superada la tragèdia, quan el que he anomenat com a “poema èpic contemporani” adquireix més valor dramàtic i diria que és quan penetra amb més intensitat en l’emoció de l’auditori que assisteix, amb el cor en un puny, a un silenciós i compassat fosc final al qual l’actriu Màrcia Cisteró posa la perla més poètica amb un emotiu cantusseig, gairebé imperceptible, que acaba deixant molts dels espectadors amb un nus a la gola mentre a l’escenari queden tots els personatges en un mar de cendra com animals ferits, negres pel foc i devorats per la tristesa. (…)