Amb “Yerma” el Lliure, segons els seus responsables, salda un deute amb Lorca. No per què no n’hagi fet obres del mestre andalús, que les ha fet i moltes, sinó que per primera vegada no és cap versió sinó un espectacle de producció pròpia amb el text íntegre del poeta. Això sí, amb novetats que volen donar una altre dimensió a l’espectacle i acostar.lo encara més a la terra, al dolor i a aquesta dona que, cada cop més minvada, no es resigna a quedar.se allà on està, a casa seva, i a esperar un marit que gairebé mai no arriba.

Així doncs els nous ítems de “Yerma” radiquen en’escenografía, la música i la posada en escena, principalment. Amb un repartiment majoritàriament jove (lluny queden les Núria Espert, Aitana Sánchez Gijón i companyia), Frederic Amat agafa el control de l’escenografía i Raul Refreee el de la música. El primer aspecte és comprensible, raonable, però discutible des del punt de vista de l’espectador. L’escenari és una estructura ovalada on pengen i giren teles com cortines transparents que encerclen una mena de mont de Venus. Una estructura envoltada de terra, de la Pachamama que trepitgen els intèrprets, amb la idea d’austeritat i de pell alhora. I dic que discutible per què aquelles cortines, segons el moment, quan estan tancades, per molt transparents que siguin, impedeixen la visió del què passa. I hi han moments cabdals (com el magnífic ball de la fertilitat) que no sempre veiem clarament, això si, segons la posició que ocupi l’espectador a la sala. I el mateix suceeix amb l’escena final, desenvolupada en una cantonada del escenari. Brillant sí, però discutible també, segons algunes opinions que vàrem recollir.

L’altre novetat és la música, obra i gràcia del gran Raul Refree, amb les veus dels protagonistes, acompanyades de cops de bastons i campanes, creant una simfonia de nana que constantment al.ludeix al bressol del nen que mai no acaba d’arribar ni de ser concebut.

I amb aquestes novetats es desenvolupa un text de sobra conegut i admirat per la majoría: l’ambient rural, un poble on tothom es coneix i on tothom parla de tothom, i més si hi ha una parella que no engendra i que a més no s’entèn; és un fantàstic caldo de cultiu per tafaneries i girigalls. I entremig d’aquest entorn social que pressiona per la maternitat, una dona, qual Gary Coooper, que es debat sola davant el perill, entre el seu creixent enclaustrament davant el poc cas de la parella, i la lluita interna que finalment li fa esclatar la rebelió.

Lorca sempre és viu i actiu, i la seva poesía és i serà sempre actual. Força anys després, poc s’ha avançat en molts aspectes però això sí, sortosament aquí trobem una dona rebel, tossuda, que no es vol veure abandonada a la seva sort i lluita per no consumir.se, mentre que un altre element, el foc, de la passió, l’està consumint per dins.

Fins aquí, res a objectar, encara que ens fem una pregunta: cal tornar a escenificar un clàssic (aquí amb el text íntegre) o li donem la volta i el transgredim? Una mica el que ha fet Juan Diego Botto amb l’estelar “Una noche sin luna”, on dona una altre visió que sorprèn, diverteix i emociona. El debat, potser, està obert.