Yerma és d’aquells drames rurals que periòdicament es representen als teatres. No només perquè Lorca és Lorca en el seu art, també perquè el text és una fotografia claríssima d’un context històric i geogràfic que forma part de la història del país on vivim, i que a més protagonitza una dona amb anhels incompatibles amb el seu present. Escrivint aquests versos, en un vocabulari difícilment comprensible per nosaltres avui, Lorca posa de manifest l’encara més potent xoc d’universos que va viure durant la seva curta vida. La història tràgica i fosca de Yerma, doncs, no ens és desconeguda del tot, o en tot cas és la mar de clara quan se’n consulta una breu sinopsi. I és importantíssim fer-ho, perquè la musicalitat dels seus diàlegs sona igual de fascinant com d’arcaica. És un plaer i una necessitat poder alliberar-se del repte de desxifrar què està passant, i jugar llavors a deixar-se encisar per un llenguatge bonic i suggerent, com si n’entenguessis cada paraula.

Juan Carlos Martel, a les portes de deixar enrere la seva etapa com a director artístic del Teatre Lliure, ha decidit portar aquest Lorca a una sala Fabià Puigserver a quatre bandes i amb el públic tafaner mirant el cortinatge de casa de la protagonista. La composició de l’espai d’Enric Amat és el que marca l’originalitat d’aquesta producció i regala als intèrprets la possibilitat de situar-se en escena més asseguts o estirats del que el teatre ens té acostumades, fet que aporta vulnerabilitat i proximitat als personatges. Cal dir-ho, però: la controvèrsia ha estat molta, amb les teles giratòries que tapen l’escena. Val a dir, però, que l’efecte intimidant de colar-se a la vida d’aquella que no està donant criatures al seu marit només el pot aportar així la circularitat de l’espai. Les teles clares i els peus descalços dels pagesos contrasten amb la fosca rugositat de l’arena, que entra i s’apila dins la casa. I al mig de tot plegat, Yerma passa gran part del seu temps sobre una planxa de vidre dalt i al bell mig del munt sorrenc: relliscós, dur, impenetrable i erm.

L’altra pota de la producció és la proposta musical d’harmonies camperoles d’Espanya endins de Raül Refree. Percussió corporal, conjunció de veus al so de “nanita nana” i d’altres, un corn i moviments rituals són un dard vibrant directe a l’ànima d’espectadors i espectadores. L’embolcall de la peça porta, encara que potser no fins a l’avenc més profund, a la coreografia catàrtica, a creure en bruixes i esperits, a gairebé oblidar que, descontextualitzat, el moviment recordaria a les pompes fúnebres. El vessant ritualista té molta força, gràcies precisament a aquesta música i a potents jocs de llum, i fa que l’acumulació d’escenes cerimonials acabi resultat, fins i tot, una anada d’olla.

Tot i això, la coralitat embolcalla i reforça una protagonista que, d’altra banda, no sostindria l’obra com ho fa. Maria Hervás va entrant en la carn de la protagonista i s’enrosca amb una claredat esfereïdora als deliris per on la proposta l’encamina. És subtil, però en aquest Yerma hi entreveiem una mica massa de sentiment de culpa en la progressiva obsessió de la protagonista, al cap i a la fi, per a la llibertat. I per això la composició visual i sonora és especialment un encert, perquè ens porta a ratificar que la història mostra, no tant el viatge i emocions de la noia que no aconsegueix tenir fills, com el retrat de tantes mirades difamadores disposades a dilapidar-ho tot. De llavors, i de sempre.