Els quatre elements clàssics de l’antiguitat clàssica es donen cita a la sala Fabià Puigserver. Així com el públic aborda l’acció des dels quatre punts cardinals, també es palpa l’aigua (fresca com la del riu o del safareig o podrida i pudent com la que veu Yerma); la terra (per uns personatges rurals, sacrificats, temerosos, esclaus del treball i del què diran); l’aire (amb un recurs escenogràfic que dona la sorpresa en el darrer passatge i que no es pot avançar); i el foc (amb una dansa tribal, primitiva, d’esperits que sobrepassen, per una nit, la raó que imposa la moral catòlica). L’esclat és continu i hi ha molts moments preciosos, en un joc d’escenografia vistós i un moviment que procura no donar sempre l’esquena i que es desplaça pel perímetre. Les cançons de bressol (veritables frases que malfereixen l’ànima de Yerma) atrapen l’espectador des de la seva simplicitat. Una mena de nen fantasma abdueix lper la seva blancor pura. Entra a les espatlles de’n Víctor, el pastor, i és el pou en el que Yerma perd sovint la mirada. Però, tot i aquest devessall de potència (i un repartiment encapçalat per María Hervás i amb un repartiment de molts galons) la peça no impacta amb la brutalitat com ho hauria de fer, inexplicablement. Projecte Ingenu ensenyaven, en la seva Yerma amb la transformació de les vinyes, el pas d’un temps, que ajudava a veure com derivava l’amargor, pas a pas, predíctor a predíctor.

Juan Carlos Martel, director del Teatre Lliure i interessat per la dramatúrgia contemporània més rabiosa s’ha deixat endur per les corrents lorquianes. Fent-ho, és cert, mata d’alguna manera el seu pare artístic, Lluís Pasqual (que ha aixecat peces com El público o La casa de Bernarda Alba, que ell, hi col·laboraria com ajudant de direcció). També trenca una frontera inesperada en aconseguir que el Lliure produeixi un Lorca (amb el suport del Centro Dramático Nacional). Sorprèn perquè la poesia i el món artesanal del poeta de Fuentevaqueros té una sintonia molt propera al segell del Lliure. Martel s’ha acompanyat de grans espases, com ara Frederic Amat (que va ajudar a Fabià Piugserver amb una escenografia de Yerma, el 1971, protagonitzada per Núria Espert). Però també s’apropa del gust musical de Refree i del moviment curós i ritualístic de Lali Ayguadé (Bèsties).

La direcció fuig dels discursos afectats clàssics. Es mouen per la poesia però li volen dotar de vida. I fan molt bé que sigui així. El respecte pel vers i per l’aura de Lorca es manté amb gran fidelitat. No hi ha l’ombra de les dues Espanyes (que mataria Lorca en plena insurgència de la Guerra Civil, a mans dels feixistes), tal i com insinuava Martel a la presentació. No hi és i hagués pogut ser-hi, però, en realitat, tampoc és imprescindible. La companyia Entrance també cita Loca al seu La casa sin Bernarda. En comptes de l’amargor de la mare, hi ha la llum de les filles, però és un llampegueig fals perquè totes tenen part de la mare que, sense ser-hi, segueix imposant un cert ordre: ningú li retira la cadira del cap de taula, ni els seus coberts.

Dèiem que no connecta prou amb el públic. Que la intensitat actoral no commou prou a l’audiència. Potser el problema està en què els salts d’escena són tant picats que no hi ha temps a veure com es va avinagrant l’esperit de la protagonista, que Juan (Joan Amargós, encaboriat i com sense voler dir el per què ni a la seva dona ni al pastor Víctor) es desentén de l’amargor per poder tenir fills amb la seva dona; que Víctor (David Menéndez) no s’atreveix a oferir-se a Yerma (és un amor utòpic que podria recordar al de Manelic de Terra baixa). I que l’entorn del poble, les amigues, les que l’envegen, les que la maleeixen o les que miren de treure’n profit ho expressen en unes escenes massa despenjades, obviant la raó de la trama. La brillantor i bondat de María (Camila Viyuela) fa que sigui la que empatitzi millor; Yolanda Sey és una altra alegria de l’escena obrint l’escena a la diversitat actoral i fent-ho amb molta solvència; Isabel Rocatti gaudeix del paper de La vieja pagana: en comptes de divertir amb el saber popular (com la Poncia de La casa...) es manté en un pragmatisme egoista. Per últim, Bàrbara Mestanza es mou en paràmetres (fins al quadre final) lluny de la seva radicalitat escènica (Lacrimosa, Pocahontas).

Davant del treballar per acaparar de Juan hi ha el passejar les ovelles de’n Víctor. Yerma està enamorada d’un, però es va haver de casar amb l’altre per imposició familiar. Una relació similar a la que la Marta viu en el Terra baixa de’n Guimerà. Té la imposició del Sebastià, l’amo que vol segir amb ella tot i provar de casar-se amb la pubilla d’una altra masia per salvar la seva precària economia i queda atrapada per la bondat de’n Manelic. En Guimerà, sortir de la terra baixa i escapar-se a la terra alta és un cant a la joia (“He mort el llop”). En Lorca, 30 anys més tard, la fugida de’n Víctor provoca la condemna de Yerma amb un Juan que avorreix i que l’arracona i que acaba en una tragèdia (“He muerto a mi hijo“). Els quatre elements es convoquen a l’escenari de la Fabià Puigserver. En aquest pou sense sons, en aqusta torrentera seca, Yerma s’esgaripa.