En temps en què és tan difícil trobar una comèdia, quan les composicions teatrals parlen de realitats, moltes d’elles carregades de pessimisme davant el món que ens envolta, de tant en tant ha de ser molt benvinguda, per necessària, una obra que aglutini espectacle, brillantor, solidesa, amb un ritme trepidant i on, com ha de ser necessari en tot musical, que els actors sapiguen cantar i interpretar alhora. I amb música en directe. Tots aquests ingredients reineix “Golfus de Roma”, una oportunitat magnífica per recuperar un clàssic de la comèdia que ha tingut diversa sort tant als escenaris i a la gran pantalla (al meu entendre, molt fluixa, encara que lúcida i àcida la versió que va fer fa ja molts anys Richard Lester).

Amb Sondheim per bandera i amb la sàvia direcció de Dani Anglès, el teatre Condal ens ofereix una autèntica festa, no tant homenatge al clàssic ni revisió del mateix, sinó un autèntic homenatge als clowns i als titellaires. Els minuts previs ja deixen entreveure que més que Pseudolous i companyia, (que també) allà veurem Charlie Rivel, Chaplin i molts d’altres. I, en efecte, no allunyats gaire (sobretot al començament) de la trama original, l’escenari es converteix en les tres cases on es desenvoluparà l’obra, i a partir d’aquí un munt de personatges que entren i surten, sobretot a la delirant segona part, convertint l’escenari en un autèntic festival. Afegim un gran sentit del ritme, indispensable: als pocs minuts de començar, ja hem sentit dos dels clàssics musicals de l’obra, amb una posta en escena brillant i una orquestra en directe, amb músics que sovint es multipliquen per baixar a ‘escenari, ballar o intrpretar, i tornar a pujar amb l’orquestra. Una joia. I davant de tots ells una columna vertebral en què es basa l’obra: la cada cop més reeixida Anna Sanmartín i Eloi Gómez, dos joves que ja es consoliden en el gènere, acompanyats d’altres, fins arribar a la columna vertebral.

I allà, la sempre necessària Mercè Martínez, brillant encara que trobem a faltar que aparegui més. La sòlida presència de frank Capdet, brillantíssim i per acabar.ho d’adobar, Jordi Bosch, Amb un look ja treballat des de fa temps (algú no troba certa coincidència amb Jaume Sisa?) Bosch dona un autèntic recital. Acostumats a veure’l en drames, en comèdies i ara com a actor de musical. Però és que no solament canta i balla, exerceix de gran clown i l’obra creix encara més amb la seva presència.

Jocs de paraules, bromes actuals i sobretot una segona part absolutament trepidant, que dobla en velocitat a la primera, converteixen “Golfuis de Roma” en un musical de gran format (pels escèptics amb la qüestió) que s’hauria de veure. I és que ho té tot.