Celebrem que hi hagi la decisió de portar musicals ambiciosos en català, en un panorama en què els grans espectacles mediàtics arriben en castellà, des de fa alguns anys. Feia un parell de dècades que ningú s’estranyava de musicals de gran format en català, i només per la factoria Dagoll Dagom (Mar i Cel, Scaramouche, Cop de rock, Maremar… ) si no per altres iniciatives de títols com Estan tocant la nostra cançó, o Germans de sang, per exemple.

Anem al tros, doncs. Golfus de Roma va ser el primer gran èxit de Stephen Sondheim. És una obra que no té cap pretensió, més que divertir amb un argument prim i uns personatges caricaturitzats. Que l’adaptació de Daniel Anglès i Roger Julià (de Rhum i cia) els hi hagi pintat la cara de pallassos (excèntrics, August, contraugust, Carablanca.. ) no molesta tot i que tampoc hi aporta gaire. En realitat, el pes el carrega Jordi Bosch que triomfa com la seva divertida aparició d’Spamalot i la inesperada actuació (per la malaltia d’Anna Lizaran) a La Bête. Al seu costat, es percep una nova generació d’actors al costat d’Ana San Martin (Scaramouche, darrera producció de Mar i Cel) i Eloi Gómez (El despertar de la primavera), al costat d’altres més habituals com Mercè Martínez que fa el paper de la mestressa i és la veritable Carablanca del muntatge i Frank Capdet. Aquests dos actors ja compartien escenari a No són maneres de matar una dona (2004!). En realitat, no caldrien pallassos però sí que funciona com a teló de fons, per justificar unes bromes i unes patacades ben sorolloses. I un Oriolo tallant el bacallà de les escenes còmiques.

El veritable mèrit de la peça, al costat d’unes actuacions que afinen i diverteixen (i s’estimen més que ballen), és el treball musical. Perquè els músics surten del fossar i calcen instants d’actors. I els intèrprets demostren habilitats amb trompeta, guitarres, teclats o,com a minim, percussió. Golfus de Roma es vesteix de circ sota els nassos vermells i els pentinats extrems. Però on en realitat es demostra malabarisme és en el moviment dels músics (alternant tarimes, escena i, sense distreure l’acció principal, i la direcció a 23 fronts oberts de Xavier Mestres).