Amb l’excusa de «Golfus de Roma» i el permís, des del lloc on sigui, d’Stephen Sondheim (Nova York, EUA, 1930 – Roxbury, Connecticut, EUA, 2021), el director Daniel Anglès ha muntat una festassa de traca i mocador al Teatre Condal del Paral·lel en clau de musical que, si no fos per la convenció estructural de la sala a la italiana, es podria representar també en una pista de circ.

La gresca de la troupe, a més, és apta per a tots els públics perquè hi ha una part de picada d’ullet per enganxar els més grans —sempre que s’avinguin a la mirada desinhibida de la versió que han signat el mateix Daniel Anglès i Marc Gómez— i una altra part de picada d’ullet per encaterinar els més joves i fins i tot, ¿per què no?, els més petits.

Tot plegat és una excel·lent notícia per al teatre de gran format que, malgrat que parlem d’una coproducció de la catalana Focus amb el Festival Internacional de Teatro Clásico de Mèrida del 2021, ha optat encertadament per readaptar aquí l’espectacle amb un renovat repartiment local d’upa per injectar una dosi de moral en el gènere del musical català que, amb lloables excepcions de petit i mitjà format, vivia i viu encara hores baixes després del canvi de rumb dels pares de la criatura, la companyia Dagoll Dagom, la reconversió màgica del Teatre Victòria, l’explotació de cara a la butxaca del Tívoli, el Comèdia o l’Apolo, i la política d’importació / exportació que s’ha autoimposat sisplau per força segons quina part del sector.

He dit que aquest «Golfus de Roma» es podria representar en una pista de circ. Amb això queda clar quin és l’esperit de la companyia: hi ha pallassos, hi ha nas vermell, hi ha cares enfarinades, hi ha fanfàrria d’entrada, hi ha juguesca de clown abans d’aixecar el teló —ai, quin cangueli amb la torre de cadires tortellpoltronianes!—, hi ha teatre de barraca, hi ha Commedia dell’Arte, hi ha globus i paperets, hi ha bogeria esbojarrada —valgui la duplicitat—, i hi ha una aposta pel talent creatiu de proximitat: des de l’adaptació de llengua immillorable i de bon paladejar de Daniel Anglès i Marc Gómez, fins als arranjaments musicals de Sergi Cuenca i la direcció de músics de Xavier Mestres, músics fusionats també tots ells com a intèrprets secundaris amb la resta de la companyia, refusionada a la vegada com a músics que entren i surten de l’escenari central des de les tarimes laterals musicals elevades com si treballessin a preu fet o fossin falsos autònoms de Glovo volant a hores extres.

M’imagino l’escenògrafa i també dissenyadora de vestuari, la veterana Montse Amenós, fent una altra vegada, com en els millors temps, una de les seves creacions estel·lars pensant en un musical, simplement amb tres grans peces a l’escenari, molt de color i una brillant lluminositat: una autocaravana per a cal Erronius, una casa de fusta amb pati d’escales per als ricatxos de cal Senex, i una barraca de lluentons vermells per als que treballen a Casa Lycus. Després sortirà un elefant de fira, hi haurà la caixa oculta de màgia (Mag Lari dixit) i fins i tot una cistella elevadora. I visca la Pepa!

¿I tot això com es fa? Doncs amb un protagonista polifacètic com l’actoràs Jordi Bosch que prové, almenys en els últims llargs temps, del teatre més seriós de text i que aquí es revesteix de còmic, de sapastre, de picaresc, d’alcavota i d’actor de musical en el paper de l’esclau Pseudolos. Al seu voltant, una troupe de vint-i-cinc intèrprets més entre els quals hi ha, d’entre els més veterans, l’actriu Mercè Martínez en el paper de Domina, la mestressa de cal Senex —els rètols de neó poden ser irreverents si es fonen dues lletres del mig!–; l’actor Frank Capdet, en el del criat Hysterium o l’actriu Meritxell Duró en el paper del bandarra de Lycus.

Però no s’acaba aquí la nòmina estel·lar: la companyia ha rescatat del musical més recent la jove actriu gallega Ana San Martín en el paper de Philia —recordem la renovada Blanca de l’últim «Mar i cel» que va ser el seu salt fulminant al català— i encara hi ha l’actor Eloi Gómez, en el paper d’Eros —en cartera té la reposició del clàssic de Nadal i Reis, «El Petit Príncep», que continuarà al Paral·lel 62, antiga sala BARTS—, els dos, Eros i Philia, com a parella amb un The End feliç perquè a «Golfus de Roma» es parla, sí, d’esclavatge, d’explotació, peró també de llibertat personal, malgrat la gresca que sembla que enteli el missatge de fons.

Encara caldria esmentar l’actor Víctor Arbelo, el capità romà Miles Gloriosus —¿no havia dit que hi ha armats i tot com els manaies de Setmana Santa amb pit cuirassat i casc de plomall?—, a més de l’actor Roger Julià, en el paperot del marit faldiller de cals Senex. I no ens oblidéssim pas del gran OriolO (el clown Oriol Boixader), en el paper del vell Erronius, amo dels tres anells i desllorigador del conte clàssic de família esgarriada.

No parlaré del «Golfus de Roma» que el director Mario Gas va muntar amb Javier Gurruchaga, Josep Maria Pou i Vicky Peña fa trenta anys, el 1993. Eren altres temps i una altra manera de pensar i veure el gènere musical. Ni tampoc parlaré de la versió cinematogràfica del 1966 de Richard Lester, ni dels grans noms que han aixecat les versions teatrals a Broadway i altres escenaris internacionals. Diguem que avui, com deia aquell, no toca. No toca perquè aquest «Golfus de Roma» ha estat pensat en clau de casa, repescant la tradició, i qualsevol comparació forana podria resultar no només confusa sinó desencaixada.

El resultat d’aquesta versió de «Golfus de Roma» en català concebuda i dirigida per Daniel Anglès és un espectacle de primera fila que hauria de tenir una llarga temporada al Paral·lel sense despenjar el cartell lluminós de la façana durant mesos. El primer «Golfus de Roma» es va estrenar el 1962. Fa justament seixanta anys. I encara continua viu perquè, com diu el títol original d’Stephen Sondheim, alguna cosa molt divertida va ocórrer camí del fòrum com ara, alguna cosa molt divertida ocorre camí del Paral·lel. (…)