Ja es pot dir que “La trena” sera una de les obres de la temporada. Perquè té tots els ingredients, i encara ens quedarem curts: empatitza amb l’espectador, sobretot amb les dones, està basada en un esplèndid i exitòs relat de Laetitia Colombani, és emotiva, arriba a la vena, i enganxa en el moment just, l’inici de temporada on estem afamats de teatre. 

I encara més: al meu entendre, dos elements bàsics: la posada en escena i la interpretació. 

Hi ha moltes maneres d’escenificar la història de tres dones afectades per les inclemències culturals, socials o de salut. La primera d’elles, hindú, lluita per no ser una intocable, que no sigui rebutjada per la societat, i que la seva filla pugui ser considerada una persona normal en un païs masclista i pobre. Vol ser lliure. 

La segona, en una Palermo ben recreada per La Perla 29 (especialista en aquest tipus d’ambients) lluita per tirar endavant una familia afectada per la malaltia del pare i lluita per no haver.se de casar en un matrimoni de conveniència. 

La tercera, en plena societat occidental, s’aferma tant en salvar la seva vida (la maleïda malaltia), sense deixar de banda el defensar el seu rol de mare monoparental i executiva amb alt càrrec, que es pot veure marginada laboralment, justament per culpa de la malaltia. 

Tres retrats de tres dones que cauen, s’aixequen, tornen a caure i tornen a aixecar-se. Com totes i com tots, no? Sí, tres amazones, terme que surt en un moment determinat de l’obra, i que pot induïr a debat: totes i tots som amazones (o millor, lluitadors), i no solament els que sobreviuen, no? Sigui com sigui, un altre element positiu: que l’obra ofereixi debat. 

I com deiem, a l’hora d’escenificar.ho, una posada en escena sensacional. Encapçalada per la narradora (i directora) Clara Segura, les històries es van succeïnt per seqüències (ara a la India, ara a Itàlia…) ràpidament, fins i tot a un ritme frenètic. I com si fos una comèdia esbojarrada, les esplendides Marco, Genebat i Olcina entren i surten porta rera porta interpretant una trentena de personatges, homes o dones, i ho fan a velocitat vertiginosa i alhora en una deliciosa sincronització. 

Una cosa porta a l’altre. Com sempre, un bon relat pot guanyar o perdre segons qui l’interpreti o dirigeixi. En aquest cas, el relat ja era bo. I per això creix encara més amb tres grans talents, sàviament coordinats per una altre gran actriu que comença a fer el salt cap a la direcció. I d’aquesta manera públic i crítica s’han donat la mà en coincidir que l’espectacle és sobirà.