CRÍTIQUES

VALORACIÓ
7
Eficaç i directa dramatúrgia
Publicat el: 20 de setembre de 2022
CRÍTiCA: La trena
Clara Segura ha debutat a la direcció (si no comptem les aventures excènctirques amb Bruno Oro com aquell esbojarrat Cobertura) amb un llibre que va agradar a tot el grup d’amigues. Mentre ella dirigia, Marta Marco i Cristina Genebat feien la dramatúrgia de la novel·la homònima. Han mantingut l’estructura de les escenes entrecreuant les tres històries (l’Índia, Sicília i el Canadà) que arriben a un punt còsmic comú. Una fórmula senzilla, eficaç, que fuig de pentinats rocambolescos i que opta per a l’eficàcia
A l’escena, tres dones que lluiten per situacions d’empoderament i una narradora que (potser innecessària) s’esforça a recordar l’ordre d’una trena: pentinant sempre de fora cap endins i fent que cada cop els flocs siguin més prims. La posada en escena és austera, a base d’escales que són autobusos (Un obús al cor) o trens, marca de La Perla29, que participa a la producció del muntatge. Hi ha joc audiovisual però només per indicar on es produeix cada escena amb unes postals projectades a les parets.
El treball de les actrius és senzill i directe. D’un desgast notable i que exigeix corredisses en els canvis de vestuari al darrere del decorat (quan no ho fan davant mateix). S’entén la voluntat de destacar el risc que assumeix cada dona: l’una perquè la filla pugui anar a escola(com aquella reivindicació de l’àvia a Incendis, de Moauwad); l’altra per salvar el negoci familiar evitant casar-se per conveniència; i la darrera, la més cínica, procurant convertir el tumor en una mena d’amant per evitar anunciar-ho a la feina, convençuda que no ha de perdre res en el nou tràngol vital. És bonic veure com unes amigues s’ajunten i fan una obra de teatre, com és el cas, i recuperen aquell to de Les noies de Mossbank road, tot i que amb molta més amargor i menys comèdia d’aquelles joves estudiantils ingènues, que somien en prínceps blaus.
La peça atrapa. El públic es posa dempeus eufòric amb un final rodó però que obvia la polèmica: tot i la bona intenció, el seu relligat final fa un mal favor a la relació que es produirà entre les tres noies, demostrant les seves diferències socials. Es percep un abús del Primer Món. Lluny d’enfrontar-ho, queda obert, bategant privilegis. Potser s’hagués pogut salvar amb un quadre final sense paraules en què es reforcés el valor de cada personatge, tingui el compte corrent que tingui. Perquè el que se celebra és la capacitat de lluita davant de l’adversitat (sigui social o professional).
CRÍTIQUES RELACIONADES / La trena
TÍTOL CRÍTiCA: Una trena que entrellaça totes les dones
PER: Judit Martínez Gili

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: Un teatro atemporal
PER: Juan Carlos Olivares

VALORACiÓ
7
TÍTOL CRÍTiCA: Una universal connexió capil·lar
PER: Ramon Oliver

VALORACiÓ
7
TÍTOL CRÍTiCA: Tres badies que s’entrellacen
PER: Andreu Sotorra

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: Dones unides pels cabells
PER: Pep Vila

VALORACiÓ
8