Tres premis Max (entre ells a la millor direcció) i vuit premis Butaca (espectacle, direcció, escenografia, vestuari il·luminació…) avalen que es pugui considerar Canto jo i la muntanya balla com l’obra de la temporada. També ho avalen els soldout que la proposta aconsegueix dia sí dia també al Teatre de la Biblioteca de Catalunya, on és difícil trobar una entrada per veure aquesta adaptació de la novel·la d’Irene Solà publicada el 2019 i best seller des de llavors. I la veritat és que tot plegat no és casualitat encara que aquestes dinàmiques portin, sovint, a la frustració d’unes expectatives potser massa altes, com és el cas.

Cláudia Cedó (Una gossa en un descaptat, Mare de sucre…) signa la dramatúrgia del muntatge, una efectiva, escènicament parlant, translació de la novel·la original en la qual la narració canvia constantment i desacomplexadament de subjecte, de forma que la trama central l’expliquen no només els seus protagonistes sinó núvols, cabirols, bolets, dones d’aigua, excursionistes kamakus i tota la fauna (metafòrica) que podem trobar al Pirineu, on es situa l’acció. Canto jo i la muntanya balla és una oda a la ruralitat, tant de moda si més no teòricament, als orígens, a l’autenticitat.. Una polifonia que fa difícil no veure-s’hi identificat i guanya en contrast amb el context urbà de Barcelona i, no cal dir-ho, amb la degradació del Raval, on es representa el muntatge. El context, per tant, ajuda el muntatge.

L’adaptació de Cedó reposa en la polifonia més que en la trama i Guillem Albà i Joan Arque, que són homes de circ acostumats a conviure amb el més difícil encara, ho aprofiten per construir un espectacle també polifònic escènicament que tira de text però també de titelles, de moviment i fins i tot de màgia, acomboiat per una magnifica banda sonora de Judit Neddermann. Canto jo i la muntanya balla és un espectacle molt i molt bonic, d’un nivell actoral superior (amb unes extraordinàries Mia Esteve i, sobretot, Laura Aubert) i amb una excel·lència tècnica indiscutible (grandíssima il·luminació de Sylvia Kuchinow). Una proposta d’aquelles que despertarien enveja sana si fossin estrangeres i que, a més, encaixa a la perfecció en l’entorn orgànic de la Biblioteca de Catalunya.

Aquesta forma extraordinaria i de primer nivell amaga, però, un fons que queda curt en el terreny de les emocions. La polifonia escènica és curiosa, certament, però potser emmascara la trama central de forma que tot plegat és, repetim-ho, tant bonic i ben resolt com però mancat d’emoció. Canto jo i la muntanya balla destil·la una èpica i unes emocions que, malauradament, l’espectacle no acaba d’assolir.